LPC3

Joshua Bell va demostrar sobradament al públic del Palau per què segueix essent un dels violinistes més sol·licitats del planeta. El Primer concert de Max Bruch pot no ser ni tan espectacular ni tan fàcil de taral·larejar com els seus col·legues més populars (Brahms, Txaikovski, etc...), però -en les mans d'aquest intèrpret en estat de gràcia- qualsevol obra propera a la primera divisió es converteix en un bombó pels timpans. Sempre he pensat que, ja al primer arpegi del Vorspiel en sol menor, el violinista ha de desplegar la intencionalitat de tot allò que oferirà després. Bell no va tocar l'acord, el va assaborir amb una calma inaudita, gaudint cada nota al límit, i així igualment durant uns vint minuts de música immaculada. Bell ja no ha de demostrar el seu talent; simplement, l'exerceix. Que torni aviat, si el fat i els mànagers així ens ho permeten...

Les grans orquestres ho són sovint mercès als petits detalls. Durant la interpretació del concert de Bruch, molt ben acompanyat per Semyon Bychkov, hom es podia perdre entre les mirades dels professors de la Royal Concertgebouw. La majoria de músics d'aquest autèntic tòtem han tocat o acompanyat la partitura, de ben segur, i sobtava la companyonia amb la que seguien al solista.  Sovint hauran vist, posem per cas a l'Auditori (és un exemple de música ficció...), com alguns integrants de formacions orquestrals es miren amb indiferència o simple menyspreu els solistes als quals acompanyen (l'enveja fa miracles, tot s'ha de dir). Res a veure amb els ulls profundament càndids i emocionats dels mestres de la Concertgebouw. L'amic Xènius potser en diria civilitat. Concepte a recuperar...

El director rus Semyon Bychkov semblava, a priori, el capità ideal per liderar l'excessiva, sovint genial i a voltes pomposa Simfonia número 11 en Sol menor op. 103, "l'any 1905" del seu compatriota Xostakóvitx. Sense ser la partitura més penetrant del geni rus, només un autèntic tro d'orquestra pot aguantar les seves desbandades sense perdre energia, i només un gran cervell musical en pot treure el suc, que s'amaga en breus paratges a l'atzar. La Concertgebouw ho va fer sense gaire problemes. És difícil destacar alguna de les seccions d'aquesta màquina perfecta. Un company ho va sentenciar sàviament abans del concert, assegut amb aquella calma estoica dels directors catalans, a la Platea del Palau: "Jo vinc només pels contrabaixos." I l'amic té més raó que un sant. Aquells paios deuen tenir una dieta a part. Quina potència més incontestable, quina trempera!

Igualment, no tot van ser flors i violes en aquest camí. No es pot negar que  la interpretació de la 1905 va ser notable, però hom no podia deixar de pensar com haurien narrat la simfonia mestres com Jansons, Haitink o Gergiev encapçalant aquesta gran formació (bé, ja ho sabem, car  guardem les seves versions discogràfiques en un racó ben protegit de l'ànima). Com ho haurien fet, pensàvem? Bychkov concertava bé i quasi de memòria... però, ai las, aquell Adagio inicial que descriu la plaça del palau dels tsars, abans de la tempesta, amb un pianíssim de la corda, t'ha d'arribar als genitals de l'ànima. Y Bychkov no hi arribava...

Intentem seguir el manament estoic i no preguntar-nos com podria ser la vida... sinó com és. Però sovint, després de sentir artistes com Bell, ens deixem l'estoïcisme al hall del Palau i tirem de la veta dels somnis.

Fotografies d'Antoni Bofill