LPC3

El concert s'estava acabant i els músics s'acomiadaven des de l'escenari d'una Sala Bikini força plena i entregada. Van deixar sonar un blues enregistrat que donava voltes sobre la troballa de la dona ideal quan el Tricky va desaparèixer engolit pel públic. El blues es va acabar i la banda va començar a tocar el que seria l'últim tema de la nit mentre el Tricky repartia abraçades i es fotografiava amb tothom que li demanava, a la recerca de la barra del final de la sala. Un cop a la barra, envoltat pels flaixos dels fans i pel seu fanatisme, es va dirigir cap a una persona que s'ho mirava amb certa distància; llavors vam tenir una petita conversa. It's really hot, here (Fa molta calor, aquí), em va dir mentre m'oferia un glop de la seva cervesa. It's our weather. Do you know your band is leaving the scene? (És el nostre clima. Saps que la banda està marxant de l'escenari?) vaig contestar. Yes, yes. Amb un puntet de mala llet vaig afegir: You're very clever, no?  (Ets molt llest, no?). Em va mirar, al principi seriós, però de seguida va dibuixar un immens somriure i, tot rient, em va abraçar. Yeah, yeah, very clever! (Sí, sí, molt llest!).

I tant que ho és de llest, tant que va sortir ovacionat després d'un concert en el que va caminar com un equilibrista per l'estreta línia que separa una performance acceptable d'una presa de pèl. Tres de cada quatre temes se'ls passava d'esquena al públic, xerrant amb el teclista i bevent i fumant com una bèstia noctàmbula, sense parar de moure's al ritme hipnòtic de la seva música, mentre un grup quasi completament femení instrumentava la nit. Ell semblava més aviat un showman que no pas un intèrpret (de fet no va apropar-se al micròfon massa sovint), amb gran capacitat per a mobilitzar l'audiència amb un repertori força generós de gesticulacions facials i contorsions corporals. Semblava voler reproduir l'ambient i les formes d'una festa underground al Bristol que l'ha vist créixer com a músic, sense adonar-se'n que ni Barcelona és una ciutat britànica ni una Bikini on la porta d'entrada només se supera amb els 35 euros de l'entrada té massa a veure amb cap festa alternativa de joves amb inquietuds.

És clar que la jove escena del Bristol dels noranta ja no ho és, de jove, i el senyor Adrian Thaws, àlies Tricky, ha acabat reciclant-se com una estrella de vells temps gloriosos. Cal dir al seu favor que des de que va publicar el Knowle West Boy (2009) ha encetat una nova fase de creativitat que té continuïtat amb el treball que presentava a la Bikini (Mixed races, 2010), i que les més recents composicions no desentonen quan sonen després de temes ja històrics, fent-se d'aquesta manera evident la importància del personatge dins la creació musical popular contemporània i la bona salut de les noves obres.

Puntuals com només els britànics ho són, a dos quarts de deu clavades ja sonaven dalt l'escenari, en un principi d'espectacle molt rockero, on fins i tot es van atrevir amb una versió del Ace of Spades dels Motorhëad, que va engrescar el personal, arribant a ocupar a desenes l'escenari. Llàstima que la veu de la Franky Riley (per altra banda intensa i dolça alhora quan interpretava peces més properes al seu registre vocal) no fos massa adequada per a competir amb la gola cascada del Lemmy. Van anar encadenant algun que altre tema hipnòtic com els que amaga el Maxinquaye (1995), intercalant peces de treballs més recents, com Early Bird o Come to me, entre d'altres, sense trair mai les bases de bateria de ritme trencat i suggerent que caracteritzen la sonoritat de les composicions del Tricky i sense que baixés en cap moment la qualitat de les peces musicades.

Tot va sonar molt professional, potser massa i tot. El repertori, gegant, la banda, correcte sense més, i en Tricky, conscient del seu paper com a centre de totes les mirades, repartint somriures i abraçades però fugint el màxim possible de les seves responsabilitats com a intèrpret, refugiat en el caliu dels fans, que segurament marxaren cap a casa sense qüestionar-se l'actuació musical, contents d'haver pogut tocar el seu ídol, d'haver-se pogut fotografiar amb ell, com si d'una simple icona pop es tractés.