LPC3

Qui cerqui en la present ressenya un passeig crític per l'era Oue, farà bé d'acabar la lectura en aquesta mateixa frase. Per circumstàncies i llunyanies personals que no venen al cas, el cronista inaugurava la seva relació amb el director nipó justament al seu concert de comiat com a titular de l'OBC. Innegablement, si fem cas a l'emoció morbosa que preludiava la vetllada entre el públic i l'ensordidora ovació del respectable que va seguir a aquesta desigual Segona de Mahler, Oue ha donat un caliu als espectadors (i una qualitat difícilment igualable) en la titularitat de l'orquestra. No obstant, personalismes a banda, un concert és el seu present, i és aquest resultat el que es posa al tribunal del criteri.

Hi ha una percepció innegable, a simple cop de timpà. Amb l'única excepció de Marc Minkowsi, ningú ha fet sonar tant bé l'OBC com el seu capatàs. Les ràfegues inicials dels violoncels, a l'Allegro Maestoso, van bufetejar-nos la galta amb tot l'impacte que emana de la partitura. La introducció del tema major als violins, perfectament alontanada, d'un aire quasi pastoral. Impecable. Començàvem també, no obstant, amb una doble badada de l'oboè i la trompa, d'atac imprecís. Però no es poden imputar a la batuta errors que formen part de la matèria primera de les seves hipòstasis... L'important, pel que fa al portrait del primer moviment, és que el clima de trauermärsch i els apunts heroics d'un personatge que tentineja molt més que el tità de la Primera hi eren. Oue dirigia de memòria, era prou didàctic amb les indicacions (he vist directors, i només cal mirar al propi país, molt més histriònics...), i tenia controlada la parròquia.

Llàstima que el clima de tensió entre el primer moviment i el segon, on Mahler fins i tot aconsella aturar la representació uns minuts en silenci (un breu instant que, a tot el món, acostuma a servir per fer entrar els cantants a escena) fos trencat, àdhuc amb aplaudiments, per un públic groller i musicalment analfabet, que no en té prou de torturar-nos amb les habituals estossegades. Quina vergonya de país...

L'Andante Moderato va aportar tranquil·litat a una corda que començava a mostrar-se cansada, amb un final del primer un tant inexacte i d'un so un pèl mat a les violes. Serenor molt ben portada, que Oue filava amb una mà esquerra sempre atenta a la corda i el seu fraseig. Moviments com aquests, on Mahler descansa de la seva pròpia paranoia, són els més desvirtuables (podríem dir, cursilitzables) del bohemi, però Oue no va caure en la trampa. Podem, no obstant, posar moltes més reserves a l'In Ruhig fliessender Bewegung, on -tot i l'excel·lent disposició dels clarinets- la batuta va caure en l'histrionisme còmic; Mahler no hi riu a boca oberta, somriu com un murri. No cal sobrecarregar la línea de cant i les figuracions del vent; cal fer-les emergir, com un foteta...

Reserves a banda, la simfonia aguantava... fins el seu punt àlgid, aquest regal providencial del cel anomenat Urlicht, que la mezzo Lilli Paasikivi va cantar amb total correcció, però on la batuta -per comptes d'acompanyar la cantant- se'n va anar a prendre cafè, perdent la sincronia amb la intèrpret nombroses vegades. Fins i tot la impol·luta secció de trompetes, amb massa volum, va mostrar-se inexacte en un acompanyament senzill però excels que Oue va descuidar completament, fent més fàcil allò més difícil. Una llàstima!

Arribava el monumental cinquè i el crit final d'Auferseh'n que marca l'ascens de l'ànima mahleriana a través de la simfonia. Oue va tornar a redreçar als seus músics en l'inici del temps, on l'OBC va sonar fantàstica i desacomplexada, tant dins de l'escenari com a través dels ecos del vent metall forani... Però -inexplicablement- a l'entrada de la soprano (correctíssima també Marta Mathéu) va tornar a perdre el tempo sense necessitat, desajustant els intèrprets en un final decebedor.

Sortosament, des del seu murmuri inicial, l'Orfeó Català va cantar de meravella, sense cap timidesa en afrontar una de les pàgines més belles de la història d'occident. Felicitem Josep Vila, i desitgem llarga vida als nostres cantaires.

Oue, en definitiva, és capaç de ser resolutiu en allò més complex i espifiar-la en els indrets on cal ser més auster, generós i deixar que la música flueixi. Això passava al concert. La seva titularitat, i la seva resurrecció en noves visites, a Barcelona, l'escriurà el temps.

Molta sort, mestre! Esperem, com deia vostè mateix al programa de mà, que l'esperit del poble català li hagi deixat una profunda empremta al cor. De deixar empremtes en sabem, els catalans. Ara caldrà tenir directors titulars que ens la deixin a nosaltres. Ja m'entenen...