LPC3

Em molesta especialment que en aquesta ciutat, o en la que sigui, s'omplin estadis i auditoris, amb els guanys que això representa per promotores, discogràfiques i artistes pertinents, amb espectacles que són simples nyaps o guisofis. Els productes de la cultura escombraria envaeixen a tort i a dret la realitat que ens envolta, i en la societat de l'espectacle poca cosa escapa a les aberracions del mal gust estètic. Paulina Rubio, David Bisbal o fins i tot gent que va d'alternativa sense ser-ho com Jorge Drexler o Fito Páez són exemples d'aquests pseudo-artistes que es vanaglorien d'aconseguir màximes audiències i vendes estratosfèriques. Em molesta especialment perquè allò que realment valdria la pena sentir o veure, sovint queda relegat a sales secundàries, a catxets insultants, a audiències minoritàries i repercussions mediàtiques irrisòries. Pocs casos es salven de tenir la fama merescuda.

El cas de Mira Awad obeeix els cànons del bon músic políticament incorrecte dins les seves fronteres, que no acaba d'arrancar la seva carrera ni aquí ni allà. Personalment, el seu estil no m'acaba d'arribar o no l'acabo d'entendre, tot i que haig de dir que en el seu concert, la veu versàtil i treballada de la cantant àrabo-israeliana em va commoure. De tota manera, la música àrab queda molt lluny dels meus coneixements musicals i en general, culturals, i molt menys l'afinitat amb la música israelí, malgrat que la crítica que en faré intenta ser el més agraïda possible amb aquest llegat.  

Sota els prejudicis d'haver-la vist actuar l'estiu passat juntament a la vastament criticada Noa, per els seus comentaris pro-israelians entorn a la polèmica sobre la invasió de Gaza, em vaig trobar amb un Luz de Gas gairebé buit. Potser érem trenta persones, incloent-hi el personal que treballa a la sala i els mateixos músics. Jo no volia deixar passar l'oportunitat de veure un concert estilísticament ric en comparació amb la majoria de concerts del Festival de Guitarra. Haig d'admetre que hi havia bona part d'exotisme en aquest meu anhel de veure una cantant desconeguda a casa nostra, i també una bona dosis de tafaneria, que és el que em sol du a veure concerts que d'entrada no m'atrauen a nivell musical.

Mira Awad obria a Barcelona la gira de presentació per Espanya del seu disc Bahlawan (2009), tot i que aquells temes que van destacar més van ser els que havia presentat amb Noa en el seu disc conjunt There must be another way (2009) d'on sortí el tema que representà Israel a l'Eurovision del darrer any. Polèmiques a banda, per més transgressor que pugui semblar que una israeliana jueva gravi un tema sobre la pau amb una palestina cristiana, la fita seria que fossin una cantant musulmana i una de jueva de la franja de Gaza les que simbolitzessin la necessitat de la pau. Però la situació política d'aquella zona ja és prou complicada com perquè em posi jo, sense cap tipus de noció i una profunda desconeixença de la problemàtica real, a divagar sobre el que és o no, objecte d'exemplaritat.  

D'un temps cap aquí, la meva curiositat m'ha dut a obrir-me cap a diferents músiques d'arrels mediterrànies i això ha fet que les meves oïdes poguessin desgranar alguns conceptes que es troben immersos en la música d'aquesta cantautora. M'explico: al substrat iemenita, grec, egipci i també nord-americà que es poden percerbre, s'hi mesclen trets tradicionals alhora que moderns, amb pessics d'Orientalisme en el que vindria a ser l'Epíleg d'un estil pròpiament heretat, que Awad du a la pràctica amb un domini total del llenguatge en tots els rumbs possibles. Fresca i alhora seductora, la seva música se serveix d'instruments que tradicionalment han anat lligats els uns amb els altres en aquesta regió del món: un instrument de vent -en aquest cas l'acordió i en alguna ocasió la flauta travessera-, un de corda -la guitarra (que per cert, el pobre músic que la tocava anava bastant perdut, el pobre)- i un de percussió - entre d'altres estris, un bendir, tambor del nord d'Àfrica-. I és que la música, com dirien els etnomusicòlegs, conté els secrets de la història, i davant aquest espectacle no seria capaç de negar-ho sota cap concepte. Aquest vast coneixement, que aquesta posseeix de manera intrínseca, crea una atmosfera embruixadora i plena d'encant.

Sabem que l'escala àrab és molt més complicada que la nostra, tot i que és de notar certa similitud amb el Jazz en els temes més clàssics, potser perquè contemplen una herència comuna. Quan s'allunya d'això, pel meu gust, Mira Awad perd tot carisma i es converteix en un híbrid massa proper al rock o al pop i massa poc creïble. En canvi, quan es queda sola, a cappella, tota la sala vibra amb la seva tremenda expressivitat; o pren possessió del kawal (una espècie de flauta feta de canya de bambú) i es transforma en una gasela versàtil en la seva faceta més particularment aràbiga. I quan ho acompanya amb els seus balls, la cosa ja no es pot aguantar, em sento absolutament transportada en l'espai i el temps.

Vam ser molt pocs, va ser molt poca estona - poquet més d'una hora-, i tindrà poca repercussió, ja que la única càmera que hi havia va plegar veles al cap de pocs minuts de l'inici del concert. No li pronostico un futur massa prolífic a nivell d'èxits; no, mentre l'actual règim israelià tingui la paella pel mànec. Però és molt important que gent com ella continui treballant en aquesta direcció, i que no s'allunyi d'allò que més la fa brillar, perquè només la resistència a allò establert té l'oportunitat d'obrir nous camins, i són els pioners d'aquests nous camins els que són recordats a les pàgines de la història, i no gent que omple mil escenaris d'arreu del món sense aportar res més que quantitat i no qualitat a la vida. Per més que a vegades, precisament sigui la història el que ens demostra el contrari.