LPC3

En els últims mesos m’he aficionat a la columna d’anàlisi que Joan Golobart té a la secció d’esports de La Vanguardia. En aquesta columna, i després de cada partit del Barça, Golobart analitza quines han estat les claus del partit, alhora que, setmana a setmana, desgrana les virtuts i els pocs defectes d’un equip que passarà a la història. La fórmula és senzilla, atractiva i molt didàctica: a partir de conceptes futbolístics concrets extrets d’un cas particular, Golobart explica com s’ha desenvolupat el partit, alhora que dóna les claus per a entendre quins són els elements tècnics i tàctics en els que es basa el joc blaugrana. Més enllà de les similituds entre el Barça –adorat pels germans Tomàs– i el Quartet Casals, la perspectiva de seguir la seva residència dins la Temporada de Cambra de L’Auditori de Barcelona (quatre concerts) m’obre la possibilitat i em desperta la necessitat de fer un treball en profunditat del grup i de les seves característiques, en argot futbolístic, tècniques i tàctiques a través dels casos concrets.

Començo amb una obvietat: la música de cambra és una música de conjunt. Que un conjunt està format per diferents parts que interaccionen ens porta al límit de la tautologia. És important, tot i això, remarcar aquestes dues idees, doncs la força d’un grup ve marcada, en gran mesura, per la manera com es dóna la interacció entre els seus membres, és a dir, la manera com interpreten les seves relacions. Tal i com mostrà en el seu concert, el Quartet Casals ha entès la importància d’aquest concepte i l’explota de manera conscient damunt l’escenari, amb una proposta clara i decidida, que pot agradar més o menys, però que no deixa espai a la improvisació. Bedrich Smetana explica que en el seu primer quartet, titulat De la meva vida, posa en música elements vitals que l’han afectat significativament mitjançant un “cercle reduït d’amics que parlen entre ells”. El Quartet Casals, el cercle d’amics, parteix d’aquesta proposta i elabora una lectura de les obres amb la qual despulla la seva sensibilitat musical. Veiem com construeixen aquesta lectura.

La idea clau en la que es basa la interacció dins del quartet és la comunicació. Una comunicació constant, propera i intensa, alhora que felxible i mutable. Així, el grup decideix quan tots els membres van a una i tiren en la mateixa direcció (en el segon moviment del Quartet número 8 de Dimitri Shostakovich), quan es mouen per parelles, quan és necessari deixar espai per a què la veu del solista s’expressi amb llibertat (al Vivace del Quartet de Smetana, on una esplèndida Vera Martínez flota amb total llibertat per damunt dels seus companys), o quan cadascú pot anar a la seva (en la part de pizzicato del violoncel del tercer moviment de Smetana). Aquestes múltiples variants de relació entre els quatre membres, però, sempre contenen la perspectiva última de formar part d’un tot, de treballar per a un resultat comú, que es veu, d’aquesta manera, enriquit per una aproximació oberta a les possibilitats del quartet de corda com a espai de relació entre quatre músics.

La comunicació en els Casals, però, no s’esgota a l’escenari. Conscients del seu paper com a artistes, també paren atenció a la relació amb el públic. En aquest sentit, la dimensió corporal i gestual juga un paper interessant, ja que si aquesta ajuda dalt de l’escenari als membres del quartet a coordinar esforços i precisar atacs a través de mirades, cops de cap i gestos de braç i canell, al pati de butaques ofereix al públic elements per a entendre millor la seva proposta musical, ja que focalitzen la nostra atenció en determinats punts i ens expliquen, de manera visual, una textura musical en constant mutació. Així, quan veiem a l’Abel Tomàs i la Vera Martínez, els dos violins, mirant-se mentre generen amb notes legato un coixí harmònic per al solo del violoncel, que l’Arnau Tomàs interpreta amb la mirada perduda, i al Jonathan Brown distant de tots tres amb la seva viola, entenem d’una manera visual allò que els músics proposen musicalment.

Per finalitzar, destacar un altre dels elements clau a través dels quals el Quartet Casals genera comunicació: la gestió de la tensió. Un dels conceptes bàsics en els que se sustenta la música clàssica occidental és el contrast. El contrast, que ens permet establir les dues relacions principals del nostre procés cognitiu –el que és igual i el que és diferent–, estructura aquesta música des de la seva macroestructura (l’organització de les obres en moviments contrastants) fins a la microforma (el contrast temàtic, motívic, sonor). I la gestió del contrast és, precisament, el recurs que el Quartet Casals utilitza per a generar processos de tensió i distensió, amb els quals reforcen una lectura molt personal de les obres. L’organització del fraseig, és a dir la manera com es construeix la frase musical, la direcció que se li dóna i a on es fa arribar, és el mitjà per a aquest fi. Les variacions de tempo i dinàmica són dos dels recursos utilitzats per a direccionar la frase. Recursos amb els qual els Casals juguen a vegades al límit del reglament, forçant la capacitat de l’oient a acceptar tanta personalitat pròpia en unes obres fetes, segons deia Stravinsky, per a ser reproduïdes fidelment al gust del compositor. Aquest recurs interpretatiu travessa de dalt a baix la proposta dels Quartet Casals: en el tercer moviment del Quartet op. 18 número 4 de Beethoven, en el plantejament de la macroestructura del quartet de Shostakovich, i portada al límit al quartet de Smetana en la divertidíssima i sensual lectura del segon moviment “a la polca”, en el passatge gairabé anàrquic del pizzicato de cello del tercer moviment o en el quart moviment en el qual el primer violí flota al seu aire sobre l’acompanyament inestable dels seus companys. El resultat final, com deia, és l’emergència d’una proposta molt personal que acaba generant un fort sentit comunicatiu cap al públic: qui ens parla no és la partitura sinó els músics.

I el públic, destinatari de tot plegat, que omplíem la Sala 2 de L’Auditori, vam correspondre cada vegada que se’ns va donar la paraula, fins al punt que en el bis, el Minuet del Quartet número 1 de Franz Schubert, amb el qual el Quartet Casals va mostrar la seva capacitat per a la precisió ara amb arcs barrocs, no vam poder aguantar les ganes d’aplaudir abans que l’obra acabés.