LPC3

Obres de: Mozart, Schubert, Messiaen i Ravel

El V Festival Internacional de Música “Concerts de Mitjanit” es va obrir la passada nit de dissabte amb el recital ofert per la pianista Marie Vermeulin, recent finalista del prestigiós concurs Maria Canals de piano. La proposta que la jove pianista francesa oferí estava estructurada en dues parts ben diferenciades pel seu poder evocatiu: la primera, amb la Sonata en Sib Major K.333 de W.A. Mozart i la Wanderer Fantasie D.760 de Franz Schubert, pertanyent al món terrenal de les emocions i els sentiments humans; la segona, amb Regard de l’Esperit de Joie i Petites esquisses d’oiseaux d’Olivier Messiaen i Gaspard de la Nuit de Maurice Ravel, dins de l’eteri món de les llums i els colors.La sonata de Mozart, amb la qual Vermeulin inicià el concert, ens mostrà com només la música clàssica pot fer les virtuds d’aquesta jove intèrpret: toc clar, tècnica precisa, timbre net i càlid i bona dicció. Va ser, tot i això, durant la sonata quan Vermeulin més va patir amb les condicions que li imposava el piano, un Kawai excesivament sord en els registres mitjos i aguts, ideal per a la sonoritat de l’Andante cantabile, però insuficient per a la resta de moviments. Amb Schubert i la seva Fantasia del caminant Vermeulin va extreure la seva part més emocional i ens va guiar en un vibrant viatge per les passions que l’obra del compositor austríac ens proposa: de l’esperança a la desesperació i tornada a l’esperança, sempre amb el tema de l’amor com a eix central. La jove pianista francesa va mostrar amb aquesta peça una gran maduresa emocional i un bon coneixement del món sentimental de Schubert.

La segona part es va iniciar, després d’una cuidada pausa programada per part de l’organització amb la invitació d’accedir a la terrassa del Palau Maricel, amb una Marie Vermeulin més còmode i, segurament, més dins del seu element. Amb les peces d’Oliver Messiaen va acabar finalment per imposar-se a les limitacions acústiques del piano, mostrant una gran paleta tímbrica que anava des dels sons més càlids als atacs més agresius. També va mostrar amb aquestes peces una gran intensitat emocional i un domini tècnic de l’instrument fora de tot dubte, fet que va arrencar els primers bravos del públic al finalitzar Regard de l’Esperit de Joie. Finalment, amb Gaspard de la Nuit de Maurice Ravel Vermuilen ens va acabar transportant a un món oníric ple de llums i ombres, de reflexos i suggerències, on se sentia com a casa. Amb la seva gran varietat de colors sonors va aconseguir generar una atmosfera gairabé màgica, amb un so càlid i un timbre molt personal, el qual a vegades s’allunyava del piano i ens suggeria sons més propers a l’electrònica.

En resposta a l’entusiasta resposta del públic, Vermeulin no va voler trencar l’atmosfera creada amb Ravel i ens va oferir com a caramel final una peça de Debussy dins del mateix món d’ensomni al qual ens havia transportat.