LPC3

No es pot dir que Judith Jáuregui no fes tot l'humanament possible per evitar-ho, però l'espontaneïtat popular va convertir les Fantasies per a piano op.116 de Johannes Brahms en un concert per a piano i públic. Un mòbil va sonar insistentment entre el Capriccio en re menor que enceta l'obra i l'Intermezzo en la menor, que es va veure amanit per un atac de tos de grans proporcions. Com que, malgrat tot, Judith Jáuregui va poder mantenir la concentració i oferir una execució brillant, al final del Capriccio en sol menor va rebre una ovació tan merescuda com extemporània. Això va encetar un cercle viciós, car un acomodador, en sentir aplaudiments, va permetre entrar entre aquesta peça i l'Intermezzo en mi un grup d'espectadors impuntuals que van fer notar la seva arribada amb tot el soroll possible. Però aquesta és només la -lamentable- anècdota. El fet rellevant de la nit va ser l'exhibició de qualitats tècniques i artístiques de la pianista. Exhibició que es va començar a construir amb la Fantasía núm. 3 en re menor, K397 de Mozart, executada amb fraseig elegant i digitació precisa. El fet que Judith Jáuregui aconseguís ja en els primers compassos una atmosfera veritablement captivadora fa encara més incomprensibles els incidents esmentats que, malgrat tot, no van poder aigualir les Fantasies op.116 de Brahms, peça densa i expressiva com tot el catàleg del seu autor. Jáuregui hi va aportar grans dinàmiques en tot moment i brillantor i seguretat en els passatges de virtuosisme del darrer moviment (Capriccio en re menor).

El programa es completava amb els Fantasiestücke op.12 de Robert Schumann, que cobrien tota la segona part. L'excel·lència de la intèrpret, que va romandre inalterable durant tota la vetllada, va trobar moments particularment intensos en el cinquè moviment (In der Nacht), amb una planificació de les veus extraordinària, i al setè (Traumes Wirren), amb una digitació intatxable en una peça de grans exigències virtuosístiques.

Davant de tantes virtuts, el públic -que s'havia comportat correctament a la segona part- va recompensar l'artista amb els aplaudiments de rigor però un cop més Judith Jáuregui es va mostrar més esplèndida que el respectable i va oferir un parell de propines. La primera era un regal a l'orgull patriòtic, ja que es tractava de la darrera de les Escenes d'infants (1915-1918) de Frederic Mompou autor pel qual la pianista va assegurar sentir "autèntica passió". Minimalista i delicat, era només un entrant per la traca final: L'isle joyeuse (1903-1904) de Claude Debussy. Un autèntic plat fort per densitat i llargada (tenint en compte que era un bis) i sobretot la confirmació, per qui hagués passat la vetllada tossint i no ho hagués pogut percebre, que val veritablement la pena veure tocar Judith Jáuregui.