LPC3

Confia, el nou àlbum de Fito Páez i el setzè de la seva discografia, s'ha fet esperar tres anys des del seu anterior Rodolfo i un any, després de publicar el directe No sé si es Vaires o Madrid. La gira de presentació del tant esperat, es tancava aquesta setmana a Barcelona. Gravat a mig camí entre Brasil i Argentina, entre els aires calmats de Trancoso (un petit i pintoresc poble del sud de Bahia) i l'ambient carregat de la ciutat de Buenos Aires, i mesclat a la urbs de Río de Janeiro, és un experiment que juga amb diferents ambients i crea diferents entorns, tots ells molt simplistes però amb vitalitat pròpia. L'optimisme és un tret que s'hi podria distingir si no fos perquè segons l'autor, és un disc dur a nivell temàtic. En aquesta ocasió, Páez ha volgut envoltar-se de músics nous, per trencar la monotonia i l'estancament que pot crear tocar sempre amb la mateixa gent.

Així, tots ells es presentaven a l'escenari principal de l'Auditori el passat dimarts. Amb l'habitual pinta estrafolària que l'ha acompanyat en els seus trenta anys de carrera i amb aires de geni, perceptibles en un caminar vanitós, el que és una de les estrelles del rock argentí més reconegudes es presentava fornit amb vestimenta elegant i blanc de cap a peus. L'estètica del seu cabell em recorda estranyament al personatge de l'actor secundari Bob dels Simpson o fins i tot a Tim Burton, i les seves maneres sobre l'escenari m'evoquen a un Nacho Cano de la passada dècada. Mentrestant, el volum està tan fort que no s'entén res. El cantant comença prometent que serà una nit molt llarga. Crec que no es deuria referir al que concernia al concert, que va durar poc més de l'hora i mitja estàndard. De fet, sortia un Fito amb texans a fer uns bisos a contracor i dient quelcom així com "que pesats que sou!", com si sortís per mer compromís. Tots sabem, però, que ell està encantat amb les aclamacions del seu públic.

Traca de temes "re"coneguts empalmats els uns amb els altres a mode de medleys, Tiempo al Tiempo, Confia, Llueve Sobre Mojado amb tothom corejant blablablablablaaaa, un insípid i avorrit Limbo Mambo, Circo Beat aclamant al públic amb les paraules "A palmear, como los gitanos!"... Dar es Dar i el millor de la nit, sens dubte, Cable al Tierra on Fito Páez mostra la seva cara més intimista i on el potencial de l'artista en les tecles fa justícia al catxet de l'autor, o sense massa optimistes, fa justícia a la presència internacional que té. Buenos Aires es converteix en el tema perfecte per a llençar la frase "No te agrandes Barcelona porque Messi en algun momento va a volver a Rosario",  seguit d'una crítica al país que el va veure créixer, dient que és un disbarat, una ximpleria. De fet, uns dies abans li feien una entrevista i li preguntaven què en creia de la crisi a Espanya i ell contestava rient que a Espanya no sabem el que és la crisi, que només hauríem de fer una ullada a Amèrica del Sud per saber el que la magnitud d'una crisi avarca realment.

Rebel·lant la influència que de petit va rebre tant del beatle Paül McCartney, com de la moguda que als seixanta i setanta es coïa amb compositors i artistes de la talla de Tom Jobim o argentins com Astor Piazzola, Mercedes Sosa, Virgilio Expósito... ens presenta un tema on en principi hem de trobar totes aquestes afectacions, però continuem sense veure-hi una conseqüència directa o indirecta, entre altres coses per les al·lusions recursives a la cocaïna i a les drogues en general que se'm comencen a fer carregoses i en certa manera, artificioses. Continuem amb La rueda mágica, Ciudad de pobres corazones (arribats a aquest punt, i veient com el guitarrista fa un solo al més pur estil heaviata amb les dents, començo a sentir la necessitat que tot això s'acabi!) sempre després d'haver repassat altres temes com Al lado del Camino, Mariposa Tecknicolor...

Dues observacions: Primer de tot, què fa un rocker com ell amb quatre guitarres sobre l'escenari (la seva era inhalàmbrica, com no), dos teclats a part del seu i ni un sol metall? Al 2010 hauria d'estar prohibit reproduir els metalls amb els teclats, ho trobo un pecat i una profanació per les nostres oïdes i per la música en general, és un sacrilegi a la història de la música i al bon gust estètic. Segona apreciació, la poc gràcil i plaent veu del compositor l'hauria d'haver relegat a això, a composar cançons. No dic que sigui imprescindible afinar bé, arribar còmodament a tota l'amplitud d'un registre, però a mi la veu de Fito Páez se'm fa malgustosa, i en veure'l actuar a vegades fins i tot repel·lent. Hi han hagut cantants molt fluixets de veu, fins i tot molt dolents com a cantants, que han sabut guanyar-se el públic a través de les seves lletres. Tampoc és el seu cas, no és un gran poeta, però si més no li deixarem el paper de cronista. Igualment, de tota la seva crònica, que no és poca, en salvaria tan sols uns quants temes.

Pel que fa a l'assistència, no sabria descriure ben bé el tipus de públic que poblava l'Auditori el dimarts al vespre, però una cosa els homogeneïtzava a tots: quan Fito els indicava que s'aixequessin, ho feien ipso facto, quan els manava un ritme per aplaudir o fer palmes, obeïen fervorosament; quan havien de cantar, se les sabien a la perfecció... Podríem dir que el públic de la nit era una manifestació rotunda de fidelitat i de lleialtat a l'artista. Suposo que sense ells, Fito Páez no seria on és a dia d'avui. Més val que els sàpiga cuidar, perquè en temps de crisi, ja se sap, la crítica és més dura que mai, i n'hi ha que, per sort, ens costa de complaure fàcilment.