LPC3

La segona cita amb el Quartet Casals a la Temporada de Cambra de L'Auditori no em va decebre en absolut, i això que el llistó amb ells sempre està molt alt. Tampoc va decebre al nombrós públic que omplia la Sala Oriol Martorell, molt del qual sortia amb una barreja de felicitat i torbació després de gairebé noranta minuts d'intensa música. Comencem.

Ja vam veure en el primer concert dels Casals a la Temporada de Cambra alguns dels elements fonamentals de la seva manera d'interpretar, que la nova cita no va fer més que confirmar. En resum, parlava de l'extraordinària capacitat de comunicació del quartet amb el públic, gràcies a una proposta musical molt personal, que a vegades porta al límit la partitura, i a una gestualitat molt accentuada. Una altra idea important que destacava era la capacitat de gestió de les diferents individualitats en una idea de conjunt, element clau per al bon funcionament de qualsevol grup. Segueixo aquest fil.

El Quartet Casals compta amb quatre personalitats diferenciades. Resumint molt, i per a que ens fem una idea: Vera Martínez, violí, so ample i brillant i tècnica molt neta; Abel Tomàs, violí, so també amb molt cos, encara que més fosc; Arnau Tomàs, violoncel, energia desbordant i molta força, amb control; Jonathan Brown, viola, el so més recollit del grup. La idea de conjunt del quartet parteix d'aquestes quatre personalitats irrenunciables, les quals estan presents en cadascun dels passatges que interpreten. Cada músic expressa la seva individualitat, la seva idea musical, i és en la conjunció d'aquestes quatre propostes on resideix la força del quartet. Exemples: el Minuet del Quartet D.112 de Franz Schubert, on ens van arrencar somriures i enrojolaments amb un ús del rubato portat al límit; el Trio de la mateixa obra, on cada membre genera la seva pròpia frase independent, que enllaçades generen un passatge lliure, fluctuant i molt suggerent; el Molto vivace de les Vistes al mar d'Eduard Toldrà, que sota l'aparença de llibertat individual amaga la idea comú d'avantguarda, de la que en parlaré un altre dia; els pizzicati i els atacs dels acords de l'Adagio del Quartet nº 9 de Dimitri Schostakovich, que expressen les diferents maneres de veure i viure uns elements dramàtics concrets. I això, com s'aconsegueix?, ens podem preguntar. Com quatre personalitats tan diferents poden generar un conjunt coherent i consistent? La resposta me la donava dos dies abans un bon amic: treball.

Lluny de la idea de genialitat que ens pot despertar una formació tan jove que toca amb un nivell tan alt d'excel·lència, hem d'entendre que darrera d'aquest resultat hi ha d'haver per força, a banda d'un innegable talent, un enorme treball. Així s'explica, i no d'una altra manera, la precisió que una de les meves acompanyants, molt més coneixedora que jo dels instruments d'arc, em feia notar. "Els dos violinistes semblen germans", em deia, referint-se a que en els fragments que anaven junts passaven l'arc exactament de la mateixa manera: mateixa pressió, mateix recorregut, fins i tot mateixa inclinació. L'últim moviment del quartet de Shostakovich em va donar l'ocasió de reafirmar aquesta idea.

En els pizzicati que hi ha després del solo de violoncel, que l'Arnau va estripar -en el bon sentit de la paraula, al qual potser només podem accedir escoltant-lo- amb una intensitat d'arc i de vibrato i una capacitat per a rebaixar la tensió que ens va portar a tots al límit de l'abisme emocional, Jonathan Brown va trencar una corda de la seva viola. El quartet es va aixecar, entre alguns aplaudiments, i va deixar buit l'escenari i el públic. Un coitus interruptus en tota regla. A la tornada van reprendre l'últim moviment del quartet, fet que ens va donar la rara oportunitat de veure'ls passar per allà on ja ho havien fet. A banda del fet evident que el moment passat era irrecuperable, per molt que ens hi esforcéssim tots plegats, vam poder observar com els Casals passaven pels mateixos llocs de la mateixa manera: so, intensitat, gestos, mirades. Davant d'això, no vaig poder evitar sentir una mica d'incomoditat: com es pot reprendre l'últim moviment d'un quartet tan intens com si no hagués passat res? La resposta és treball. Estudi. Preparació. Això és fàcil, tots ho podem fer. La dificultat està en la capacitat d'aconseguir que no es noti. I fins i tot en aquesta represa, on els vam poder veure part del treball al descobert, no ens va importar. Ho han aconseguit.

Un dels comentaris que se sentia a la sortida del concert és que aquesta és una cita obligatòria per a tot músic en formació de la ciutat. Entenent que tot músic està en formació permanent, la Sala 2 de L'Auditori s'hauria de quedar petita cada vegada que toquen els Casals, els quals per la seva joventut, la seva proximitat i la seva proposta són capaços d'inspirar als joves i no tan joves que ens dediquem a la música. Els nombrosos estudiants que, feliçment per a ells, van assistir al concert, segurament agafarien els seus instruments l'endemà amb renovada energia.