LPC3

Drama musical en tres actes · Llibret del compositor basat en una llegenda medieval bretona segons la versió de Gottfried von Strassburg

Direcció d'escena: Thor Steingraber

Escenografia i vestuari: David Hockney

Il·luminació: Duane Schuler

Mestre de lluita: Jonathan Rider

Producció: Los Angeles Opera

Direcció musical: Sebastian Weigle

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

 

El Dia, la Nit i la Mort són, respectivament, les claus de volta de cadascun dels tres actes de Tristan und Isolde. L'antítesi del Dia, que encarna les misèries de la realitat quotidiana i social, i la sacra Nit, que desvetlla i protegeix els amants, es resol en l'aspiració d'una Mort alliberadora en la qual les ànimes - d'acord amb Schopenhauer - es dissolen en l'univers.

La mort per amor és un dels molts conceptes de la cultura occidental que s'acostumen a expressar en alemany: Liebestod. Malgrat que aquesta situació ve donada, sens dubte, per Wagner i el drama musical que ha portat aquest fenomen a la seva màxima expressió, Tristan und Isolde, té unes arrels que s'enfonsen profundament en el llegat del romanticisme alemany.

 

David Hockney: la pintura en texans

De vegades la insignificança de la pintura ajuda a descobrir la descompensació que existeix entre la grandesa de la fantasia i la pobresa de la realitat. Això és el que David Hockney ha representat en la seva obra mestra estilística A Bigger Splash, una capbussada perfecta d'èpica domèstica i evocació del temps desplomat en una piscina sobre un fons de plafons de vidre buits que reflecteixen el que se n'ha escapat o se n'escaparà.

Aquesta pintura-decorat és d'un estil naïf colorista preciós i amb una perspectiva realment espectacular tant en relleu com en profunditat i fa que aquest Tristan und Isolde sigui molt mes humà i proper, innocent i afectuós. El pintor va investigar sobre la idea de la profunditat i la perspectiva i s'aconsegueix un cromatisme de l'acció wagneriana al límit. Hi ha una maestria absoluta en la llum que va canviant sobre l'ambient, amb uns colors càlids i suggerents tot acompanyat d'uns espais molt aprofitats i amb una gran personalitat plàstica.

L'escenografia per a Tristan und Isolde es fidel a l'estil de Hockey; als colors brillants, a la seva estètica naïf d'un realisme simplificat al pop art, al sentit escenogràfic que és present també a la seva pintura, als espais oberts, i a la seva tendència a l'asèpsia emocional no exempta d'un cert sentit de l'humor. La llum de Duane Schuler té un singular protagonisme en aquest espai escènic en subratllar - llum i color - cada moment dramàtic amb un perfil propi. La música de Wagner fa la resta i converteix aquests espais en receptors potents del drama. Així s'explica l'èxit i el prestigi d'aquesta producció que afortunadament ha programat el Liceu.

La lectura de la partitura per part de Sebastian Weigle fou profunda, rica, càlida i plena de matisos expressius. Weigle és realment un molt bon director, sobretot en aquest tipus de repertori, ja que el coneix a la perfecció i entén perfectament el llenguatge musical de Wagner, la qual cosa fa que les seves interpretacions siguin descriptivament molt clares, sempre en favor dels sentiments dels personatges. Els músics ho van captar a la perfecció i l'orquestra del Liceu va rendir al màxim.

Entre el primer repartiment i el segon, aquesta vegada hi hagué massa contrast ja que, mentre el primer estigué completament entregat i molt ardent, comunicatiu, expressiu i fervorós, el segon es presentà distant, calculador i amb molta falta d'expressió. Realment no va semblar la mateixa òpera.

 

Primer repartiment

Peter Seiffert va fer un Tristan ardent, amb els sentiments a flor de pell i amb una intensitat vocal molt densa. La versió del seu personatge fou de gran nivell, especialment en el tercer acte on el tenor té el protagonisme absolut. Devorah Voigt va fer un Isolde amb molta força i expressivitat, amb una gran musicalitat i una tècnica vocal envejable ja que va arribar fins al final de l'òpera en plenes facultats amb un liebes tod d'una expressivitat fantàstica i commovedora. A més, la interpretació teatral fou plena de matisos ja que aconseguí passar de la crueltat femenina a la dona més enamorada i sensible d'una manera fantàstica. Tant el rei Marke de Kwangchul Youn com el Kurwenal de Bo Skovhus van ser de gran qualitat, molt expressius i amb un timbre cuidat. També el Melot de Norbert Ernst va tenir unes intervencions brillants. La Brangane de Michaela Schuster va ser esplèndida, amb un cos generós i en perfecta compenetració amb Deborah Voigt. Manel Esteve Madrid va estar molt correcte en el paper del timoner i Francisco Vas va fer un pastor entregat i amb una veu molt ben timbrada.

Haig de dir que aquest primer repartiment estava completament compenetrat, especialment el vincle amorós de Tristan i Isolde, que formaven una parella interpretativa esplèndida. 

 

Segon repartiment

El Tristan de Ian Stoney va ser simplement correcte i només va complir cantant totes les notes amb una total mancança d'emoció i expressivitat. Igualment la Isolde de Jennifer Wilson va ser del tot inexpressiva i gens comunicativa amb un cant simplement correcte i sense cap tipus de projecció. El rei Marke d'Attila Jun va ser, en canvi, el millor del segon repartiment interpretant el seu personatge amb una veu contundent i de gran caràcter i amb molta presencia escènica. Tomas Tomasson, en el paper de Kurwenal, va ser irregular i va tenir algunes dificultats vocals però feu una bona interpretació teatral, mentre que la Brangane de Janina Baechle va ser correcte tant en la part vocal com en la d'interpretació.

Aquest segon repartiment es va lluir en la descompensació emotiva, ja que passava d'uns cantants totalment inexpressius a uns completament entregats i això va provocar un Tristan und Isolde sense fons i sense comunicació i que la relació dels dos amants fos del tot insípida.

 

Fotografies d'Antoni Bofill