LPC3

Dramma giocoso en dos actes KV 588
Llibret de Lorenzo Da Ponte
Música de Wolfgang Amadeus Mozart

Fiordiligi: Hillevi Martinpelto
Dorabella: Janja Vuletic
Guglielmo: Jesper Taube
Ferrando: Klas Hedlund
Despina: Marianne Hellgren Staykov

Direcció Musical: Stefan Klingele
Direcció d’escena i escenografia: Ole Anders Tandberg
Vestuari: Maria Geber
Il·luminació: Ellen Ruge

Orquestra de la Kungliga Hovkapellet
Cor Kungliga Operans Kör
Direcció del cor: Folke Alin i Christina Hörnell


Così fan tutte de Mozart és potser la gran “oblidada” de la trilogia dapontiana, Don Giovanni i Le nozze di Figaro solen eclipsar aquest meravellós artefacte de fi mecanisme mozartià. No és que el Così fan tutte sigui menys que les dues altres, però sí és veritat que la sofisticació i intimisme de cambra d’aquesta obra mestra necessita d’un conjunt estel·lar de factors per que se li faci justícia.

Desde la Kungliga Operan Stockholm, tots el factors favorables perquè aquest títol de Mozart fos un èxit es varen donar. Una producció intel·ligentíssima, moderna però mai ni obscena ni irrespectuosa, de moviments teatrals estudiats i amb una fluïdesa escènica contagiosa van fer que la funció fos una veritable joia mozartiana.

Ole Anders Tandberg apostà per una obra viva, llunyana de les òperes tradicionals, contextualitzades en l’època però mortes en intencions i teatralitat. Sobre el paper, la trama és d’una audàcia perillosa, les germanes Fiordiligi i Dorabella, son dues dones pijes, encerclades en un món de rosa on els seus amants, joves i adinerats, estan a punt de desposar-les amb tots els ets i uts típics de les altes classes socials més carrinclones i suades: boda en jardí, amb vestits tradicionals blancs vaporosos i ells amb esmoquin i rodejats de servents complaents. El gir embogit ve quan, acceptant la treta de Don Alfonso per avaluar la fidelitat de les seves promeses, els amants decideixen abandonar temporalment les seves núvies per marxar a una guerra fictícia i tornar disfressats de…dos hippies del més pur estil anys 60, cabells llargs, bigotis, patilles, roba de colors, camises d’estampats psicodèlics i, com no, porros a dojo! La aposta és clara: emmirallar l’estricta societat conservadora, hipòcrita i educada, amb la llibertat formal, vital i despreocupada del esperit hippie contestatari dels 60-70. La hilaritat és servida i els resultats són divertits no sense avorrir en cap moment la llarga òpera mozartiana. La gran seducció es produirà en una nit embogida, enmig de tendes de campanyes plenes de parelles (la integració del cor com figurants-servents és total i molt ben treballada) que practiquen l’amor lliure en totes les seves variants sexuals. Al més pur estil de les nit màgiques shakespearianes on tot es capgira per enfilar al happy end (Sommni d’una nit d’estiu o Les alegres comares de Windsor) , la fita teatral de Tandberg s’aconsegueix amb escreix i brillantor.

El repartiment tenia l’atractiu de la Fiordiligi de Hillevi Martinpelto, eminent mozartiana i una de les millors sopranos sueques de les últimes decades. Llàstima que Martinpelto hagi perdut molta de la seva refulgència en els aguts i part del seu tendre color. Justa doncs en l’infernal Come scoglio, però emocionant i madura en un Per pietà de so mozartià inoblidable.

La jove mezzo croata Janja Vuletic, a la que es recordarà per la seva magnífica presentació al Liceu l’any passat en Le portrait de Manon, té en la bellesa del seu fresc timbre una carta de presentació impol·luta. Vuletic, a més, és atractiva i té una envejable figura física que la fa ideal per aquest personatge. Era el seu debut en el rol i es va notar en la falta de maduresa de la interpretació, encara massa pendent de les notes i no va poder deixar-se anar amb la partitura i ansimismar-se en el preciós fraseig del mestre de Salzburg.

La tercera veu femenina en qüestió fou la Despina de Marianne Hellgren Staykov, menys polida que la resta del repartiment, cantà amb estil però la veu perdia densitat i cos i els aguts sonaren irregulars amb una lleugera acidesa puntual.

La grata i plena satisfacció va venir de part dels dos amants masculins. La maduresa i professionalitat del Guglielmo del baríton suec Jesper Taube, elegant en el fraseig i valent en els aguts, va regalar-se en un meravellós duo amb la Martinpelto i cantà les seves àries amb mesura però intens sentiment. El Ferrando de Klas Hedlund, semblà començar amb desconfiança però va anar assolint una interpretació commovedora al enfilar la seva part actoral, plena de carisme innocent i catàrtic amb el públic, amb una veu ideal per Mozart que demostrà amb una Aura amorosa càlida i vellutada.

Johan Edholm fou un Don Alfonso més jove de l’acostumat, sense cap problema de tessitura i convincent en la seva tasca alliçonadora sobre la fidelitat en la parella.

Stefan Klingele dirigí amb mesura en els tempi, curant la sonoritat dolça i somiadora que Mozart escriví per als vents i els metalls, aconseguint però eclipsar la feina de les cordes i de la resta dels instrumentistes.