LPC3

Amb 50 anys, hi ha dues opcions musicals: una és fer el rídicul, com Madonna (només cal sentir el primer single del seu nou disc “Hard Candy” o veure el poster promocional del mateix disc a qualsevol estació del metro de Barcelona, una Madonna espatarrada amb pinta de senyora que fuma…), intentant captar, com comentava en Jordi Bianciotto a El Periódico, el moment, la tendència, gairebé negligint l’art, buscant l’escolta fàcil, sense profunditat, el fet de sonar a la ràdio i ser popular fins a embafar… És a dir, ser un comerciant de l’art.

L’altra opció que hi ha és crear un mon propi, aliè a modes o corrents, arriscant tot el que es té per a poder crear una personalitat, un personatge, una línia d’expressió que sigui sincera, que es mantiguin uns principis. I si es pot arribar a les masses, millor.

Un exemple pot ser en Robert Smith, considerat actualment una icona per molts artistes diversos (Des de Metallica a Placebo, passant per Marilyn Manson, Air, Editors o Tori Amos). L’altre exemple, els que ens ocuparà les properes línies és en Nick Cave.

La particular evolució de Cave, amb o sense Bad Seeds, ha estat la de buscar una autenticitat vista molts poques vegades al món del rock, buscant sempre allò que l’ha fet ser creatiu i no ser famós de manera facil, aprenent dels errors i treballant per no caure en l’autocomplacència, l’oxidació mental l’avorriment. I quan s’ha entrat en la cinquena dècada d’existencia, aquestes són coses que amenacen als artistes. I d’altra banda, quan s’actua davant 10.000 persones, es pot caure en l’error d’escollir temes que puguin fer pensar que l’artista cregui que ja ho ha assolit tot i que poc camí li queda per recòrrer.

No va ser el cas de Nick Cave al seu bolo a Badalona. Trespassat de la “petita” sala Razzmatazz al “gran” pavelló badaloní, hi ha hagut gent que s’ha queixat que, en favor del mecantilisme, es va perdre l’element de la distància curta en favor d’un espectacle més propi d’una banda de rock d’estadi. Resumint, que semblava que els promotors volien fer pasta a costa de l’australià. Però Cave és gat vell i va saber omplir el buit que genera un gran escenari amb autoritat i contundència. Amb els sis components actuals que completen els Bad Seeds, amb en Mick Harvey i en Warren Ellis al capdavant, l’electricitat, la llum, la malenconia, la catarsi, la paranoia, la suor i l’entrega van ser els elements del concert. La banda es va mostrar una mica freda al començament però, com en Cave, va anar agafant soltura a partir de “Red right hand”. El so va ser bo, tot i que una mica espés en segons quins moments i l’escenari només tenia un teló de fons on de tant en tant es projectaven imatges, però que, normalment servia com a base per mesclar les ombres dels musics amb fetes pels jocs de llums.

El llistat de cançons va crear una certa, diguem-ne, polèmica, perquè no van caure certs temes històrics del grup, com “From her to etenity”, però sí que van caure “Tupelo”, “Your funeral, my trial”, “The ship song”, “Deanna”, “Get ready for love”, “Into my arms”, “Dig Lazarus, Dig!!! ” (un dels vuit talls del nou disc que es van sentir) o la cloenda amb una impresionant “Stager Lee”. I aquí, es pot enllaçar amb el comentari fet dos paràgrafs abans. L’elecció de les cançons es va fer en base a demostrar alló que s’ha assolit, amb matissos nous (“Get ready for love” no va tenir les veus “gospel” de l’original), però deixant clar que encara es pot aprofundir més en els diversos camins oberts per en Cave al llarg de la seva carrera. I aquí està la grandesa d’un artista: el fet d’haver pogut arribar fins aun cert punt, de tenir un bagatge, però ser conscient al mateix temps, que queda un llarg camí per a descobrir. I per això, Nick Cave gaudeix d’un respecte indiscutible.