LPC3

M’agrada aquesta hora del dia en què tot s’apaga i només queden les ombres que el silenci atrapa. M’agrada asseure’m al meu petit escriptori i deixar que tornin les sensacions viscudes hores enrera. M’agrada assaborir la nit i escoltar el temps que passa. La nit és el millor moment del dia. Ara que sembla que la ciutat està adormida vull explicar-vos com cantava la Cristina Branco, precisament perquè la seva era una veu nocturna, matisada com el clarobscur d’un quadre de Caravaggio.

No esperava una confessió tan íntima. Ha aparegut acompanyada d’una guitarra portuguesa que parlava dels carrers de Lisboa en la misteriosa llengua de les melodies sense paraules. Des del primer instant m’he sentit atrapat per la calidesa de la veu envellutada de la Cristina. He tingut l’estranya sensació que era a mi a qui s’adreçava, que em cantava a cau d’orella, que em xiuxiuejava històries en una llengua críptica i suggeridora com la poesia més ben travada. Perquè la seva manera de cantar, propera i subtil, intensa i sincera, ens arribava a tots aquells que l’escoltàvem amb la particularitat d’una història mai explicada, com si fóssim cadascun de nosaltres els primers i únics oients de les seves angoixes. Perquè semblava que amb cada alenada compreníem més i més el missatge de nostàlgia que ens volia transmetre. Es despullava una mica més a cada cançó, es treia una capa, es desfeia de la cuirassa que la protegia per mostrar-se sense pudor. Segurament és aquí on trobem l’explicació de per què semblava exclusiva la seva paraula. Se li escapava l’ànima cada vegada que respirava, i era una declaració tan sentida que no podia ser de domini públic.

El més sorprenent de tot plegat ha estat que ens hem vist immersos en el seu paisatge sonor de la manera més pausada imaginable. El primer fado l’ha cantat acompanyada només d’una guitarra portuguesa. Després s’han afegit la guitarra espanyola, el baix acústic i el piano, però el caràcter seguia sent intimista, més semblant a un sospir que a una cançó. I de mica en mica ens han anat captivant, com si es tractés d’un joc de seducció, amb armes tan atractives i poderoses com la sensualitat, la bellesa, l’exclusivitat. Quan ens n’hem adonat ja no hi havia marxa enrera. Lisboa era davant nostre. Vèiem els seus carrers, la seva gent, les fosques tavernes on els fados prenen cos i tracen línies sinuoses i impossibles. El virtuosisme vocal passava desapercebut enmig de la transparència amb què arribava el missatge. I m’he sentit còmplice de la dansa estàtica d’aquella veu traçada a pinzellades gruixudes. He deixat que m’agafés de la mà i que em portés pels racons més amagats de la seva Lisboa, que m’embriagués amb els moments més dolços de la seva llengua estranya, que m’ensenyés els secrets de la seva ciutat adormida.


Més informació:
Cristina Branco

veure vídeo