LPC3

Deia Homer que "la part de vida que vivim és breu" referint-se a la quantitat del nostre temps que realment aprofitem. No seria gens exagerat dir que Kenny Garret és una mostra perfecte del saber viure, de l'expressió qualitativa i concisa. El seu directe és com una dosi d'anestèsia eufòrica, concentrada i efectiva, que com les drogues més potents, amb una petita quantitat n'hi ha prou per a obrir-te els sentits i descobrir-te formes de percepció noves. Fins i tot m'atreveixo a dir que Kenny Garrett pot obrir consciències. Però si espereu entendre el que passa a l'escenari, desdigueu-vos-en. Els flaixos i centelles que desprèn cada músic no permeten veure l'estructura discursiva d'un directe que, si per a molts serà marcià, a altres ens és simplement impossible de desxifrar. I ni falta que ens fa. Jo, crec que és cosa de ments privilegiades, i que intentar jutjar-ho em deixa totalment fora de joc. Per això, no ho faré.

Kenny Garrett porta a l'esquena els anys que passà a l'orquestra de Duke Ellington, George Coleman o Miles Davis, astronautes de l'univers del jazz que han liderat expedicions que els han dut on ningú havia arribat abans. Amb ells traçà un mapa propi que l'ha dut al camp del post-bop o el funky jazz, on amb el seu saxo alto com a brúixola, va obrint camí amb frasejos folrats de tradició. No perd el temps i la seva curiositat no para de disparar fotogrames d'aquest món interior que intenta deixar florir en els directes. La fugacitat vertiginosa dels seus frasejos no ens permeten tenir la ment concentrada, saltem d'un fraseig a l'altre, d'un color a l'altre, sortint dels esquemes establerts i redefinint el concepte que tenim del jazz contemporani. Això pot pertorbar a molts, a qui un directe seu es pot arribar a fer insuportable. Però els músics que l'acompanyen, no el deixen caure en els seus salts entre silencis i aberracions discursives, creant un centre de gravetat esponjós on el bateria Marcus Baylor, una bèstia brutal amb les baquetes, és la peça clau. Excel·lentment dotat, Baylor no ens deixa caure a les brases. Ens eleva i ens eleva, en ritmes frenètics que ens fan tocar el cel amb la punta dels dits. M'atreviria a dir que Baylor és una divinitat personificada.

Moments d'immersió en el groove, potser els moments més pop, ens fan descansar els sentits i ens retornen a la benaurança, per rebolcar-nos després en un programa de centrifugat i mareig espontani, i retornar a la calma. Així, en un estira i arronsa constant, en un joc dolç i amarg, en una vertiginosa muntanya russa, el quartet ens condueix per un món on improvisació i enteniment entre músics es confonen. Corcorant Holt al contrabaix i Benito Gonzalez a un piano llatí per antonomàsia, forneixen la rítmica constant que Garret i Baylor dibuixen. Petites injeccions que ens seden i ens desperten... I tot en el recipient d'una hora i poquet, uns vuitanta minuts que es repetiran mitja hora més tard.

En el seu directe pot passar de tot, i passa de tot. Descriure-ho de manera més precisa m'és impossible, no en sé prou d'astronomia jazzística. Viure-ho és l'únic que es pot fer. No esperar entendre-ho ni sortir complagut del concert. Si ho intentem fer, sortirem decebuts. El que el quartet fa és admirable, no ja per l'indiscutible nivell dels músics, sinó per com flueix tot plegat. Brevetat que es fa eterna per la quantitat de coses que passen en poc temps, per l'aprofitament del ritme, per la profunditat del que es va dient... Surto de la cava i la cua torna a estar poblada, i algun conegut em pregunta que "què tal?" No m'atreveixo a respondre. Que cadascú jutgi per sí mateix. El directe del quartet no és cosa que es pugui descriure amb la inflexibilitat del llenguatge de les paraules, el millor és assistir al directe i deixar-se guiar pel llenguatge de la seva música. Després, cadascú que experimenti per sí mateix.