LPC3

La indústria musical exigeix ben poques coses als pianistes joves i prometedors com Alice Sara Ott (Munich, 1988). Escassos sacrificis, però fatals per la seva salut: cal tocar com més peces millor, i del repertori consagrat, només faltaria. Hom ha d'especialitzar-se particularment en el martelleig romàntic i demostrar, al seu torn, que es poden tocar més notes per segon quadrat que Pollini "El Jove" sense posar l'ull al teclat, sota pena capital. Pocs talents sobreviuen a aquest darwinisme muscular on el més fort (que no sempre el més talentós) malda per treure el cap entre els seus competidors i aconseguir així la palma, l'aplaudiment i la portada en el CD de torn a  Deutsches Grammophone, la pastanaga d'or de la música occidental. És tota una dissort, però molts músics nobles s'extravien dins d'aquest camí absolutament foll de gimnàstica que primer obliga als solistes a digerir-ho tot i després a resseguir les seves pròpies passes per madurar amb més seny el repertori prèviament afusellat: Alice Sara Ott, de moment, sobreviu a la cursa per la glòria del teclat i ho fa no només disparant notes, sinó també insuflant talent als seus dits prodigiosos. El seu recital, no obstant, va ser un exemple perfecte del deliri al qual es pot veure sotmès un pianista actualment.

La vetllada, amb l'Església de Sant Genís plena de gom a gom, es va obrir amb les delicioses i poc interpretades Nou variacions sobre un minuet de Duport KV 573 de Wolfgang Mozart, llegides per Ott a l'estil que més plau a aquest vostre humil narrador de sons: cap verdureta ni aliment light, ni rastre d'amanerament, aprofitant sense por tot el volum del piano. No obstant, un abrandament excessiu va provocar que la pianista no gaudís com caldria d'instants immillorables de música com ara la sumptuosa variació en menor, una música celestial que necessitava molt més oxigen, més espai pel silenci entre frases. La intèrpret fruirà molt més deixant que la música respiri, i té condicions en escreix per fer-ho. El mateix podem dir, amb matisos, de la Sonata en Do Major número 3, op. 2 de Ludwig van Beethoven; Ott va filar-ne perfectament les brodadures que sobrevolen tot l'Allegro con brio, i va disparar amb decisió les octaves que segellen el final del moviment, però calia més reflexió en la transició al relatiu menor, gaudir més l'harmonia i el camí beethovenians. L'Adagio estava molt ben tocat, però encara no hi veiem el segell de la serenitat meditativa del compositor (res de "lirisme oníric" ni mandangues semblants, com deia al programa!). A l'Allegro Assai final, novament, Ott sacsejava massa la música: les dues notes falses del moviment no van ser imputables a falta de tècnica, sinó a l'absència d'espai.

La segona part va centrar-se en l'especialitat de l'alemanya: valsos de Chopin i estudis lisztians (ambdós disponibles, com no, a Deutsches Garmmophone en gravacions esplèndides i ben recomanables). Realment, el prestigi d'Ott en aquest repertori no és foc d'encenalls: el seu és un Chopin mesurat, sense amaneraments, d'una claredat meridiana. Però, enmig de l'èxtasi chopinià, va succeir l'instant més revelador d'aquest concert. Érem a la segona part d'una de les peces més conegudes (i bisades) del repertori pianístic: l'arxiconegut Vals número 1, opus 64, anomenat del minut: un dels segments més senzills del programa, de fet. La pianista va cometre-hi el pitjor pecat: va errar, i no només amb una nota falsa o un so fora de lloc, sinó perdent el nord i la memòria en un petit segon de dubte ràpidament esmenat. En acabar, quan ens feia la reverència de rigor, el seu rictus la delatava: Ott fotia una cara d'estar emprenyada com una mona gens dissimulada. Coses del darwinisme que no accepta un error ben tolerable (i que, a l'entendre d'aquest narrador de sons, no taca ni esmena un concert), però fatal per a una supervivent de la lluita entre titans del teclat.

La mala llet no va ser passatgera: acte seguit, Ott va iniciar una versió de les Harmonies Nocturnes de Liszt marcada per la ira. La intèrpret no només va voler demostrar que l'error havia estat flor d'estiu, sinó que va martellejar el piano a una velocitat fora mida. Els trèmolos de l'estudi dotzè i els trinats de la Paràfrasi de Rigoletto van disparar-se amb una avidesa voraç. La pianista no lluitava contra el públic, sinó contra la seva pròpia ombra fal·lible: el jo contra el jo, que s'enfada, i continua endavant, tocant fins caure d'esma. De tot plegat... Liszt en va sortir beneficiat? A risc de fer-nos pesats, el compositor hauria agraït més calma i la intèrpret té el talent necessari per dotar de més entitat aquesta bíblia del piano. De ben segur que ho farà en algun altre indret.

L'entusiasme del fidel públic de Torroella -que, mal que pesi, també és en part addicte als focs d'artifici, talment com aquest vostre narrador de sons- va provocar dos bisos: una extraordinària Campanella de Liszt, tocada amb una facilitat corprenedora (la mala llet, a aquelles hores, ja havia minorat) i una versió modèlica del Für Elise beethovenià. El públic va marxar ben content. La pianista, intuïm, va guillar de Sant Genís amb la mosca al nas. Coses del darwinisme pianístic...