De Guissona a Barcelona. Tot conquerint la Bikini

Xavier Villanueva 05-05-2011

El Petit de Cal Eril

Sala Bikini, 2 d'abril de 2011

Festival de Guitarra

-La Sala Bikini era plena per a la presentació del nou disc del Petit de Cal Eril, Vol i dol (Bankrobber, 2010). A la formació habitual, formada pel David Paco al baix i la melòdica, el Lluís Rueda a la guitarra elèctrica i el sintetitzador i el Càndid Coll a la bateria, van anant-s'hi afegint discontínuament la consistent Marina Varela a la flauta travessera, un succint Albert Girons a la trompeta i la segona guitarra del Mau Boada. Un nerviós Joan Pons, l'ànima del Petit de Cal Eril, va estar sembrat en els seus parlaments entre tema i tema, donant la impressió de ser una d'aquelles persones que quan més nervioses estan més xerren, provocant més d'una vegada les riallades entre el públic, per exemple quan va comparar-se com a producte d'exportació guissonenc amb els fuets i el material carni, o quan donava explicacions de l'origen d'algunes de les seves cançons per a més tard contradir-se, afirmant sincerament no recordar perquè va escriure un determinat tema, deixant ben clar d'aquesta manera part dels seus punts forts més evidents, entre d'altres la falta de pretensions artístiques i la manca total de seriositat, en les millors de les seves accepcions.

Al ser un concert de presentació del nou disc semblava evident que anirien desgranant-lo peça rere peça, però suposar tanta normalitat no s'escau amb el personatge, i després de només quatre temes del nou Vol i dol (entre els que hi havia el gran Cau la neu, per assegurar-se el tret) es van desmarcar cap a composicions antigues, no ja del disc anterior conegut pels presents I les sargantanes al sol (Bankrobber, 2009), sinó de la força desconeguda maqueta del 2007 Per què es grillen les patates?, sorprenent al personal amb cançons com Tornaràs, Més o menys i Mel, creant però certa complicitat amb el públic quan demanaven una companyia que els hi edités i es posaven immediatament nerviosos per no quedar malament amb la seva actual discogràfica, Bankrobber.

Van tornar d'aquest parèntesi "maquetero" encavalcant uns dels seus nous millors temes (Cendres, Decapitació I i Partícules de déu) per a continuar amb una generosa selecció de composicions del I les sargantanes al sol, molt ben rebudes i corejades pel públic. De nou es va rebel·lar l'esperit de showman graciós amb aires de timidesa del Joan Pons en la presentació de Busca i captura, per altra banda una de les millors interpretacions de la nit, en un monòleg sobre un cuc que és menjat per les formigues digne del més autèntic Buenafuente. A aquestes alçades quedava ja clar que el punt de distensió atorgat per l'humor característic de les seves cançons no és una pose compositiva sinó una marca personal inalienable.

Amb el públic a la butxaca va arribar el moment del descans, que també va esdevenir tota una sorpresa gràcies a la inesperada batucada que va protagonitzar un grup local de Guissona instal·lat en les primeres files, fent ballar al respectable al so dels tambors i predisposant-lo de la millor de les maneres cap als bisos finals, dos dels temes més populars del primer disc, l'homònim I les sargantanes al sol i, amb tots els músics dalt l'escenari, el casolà Tantes figues, que va tancar la vetllada, entre d'altres coses perquè ja no hi havia massa més temes en el repertori que interpretar.

El directe del Petit de Cal Eril va deixar bon gust de boca, tant entre un públic que va anar desfilant majoritàriament satisfet cap a la nit d'un dissabte a Barcelona com entre els membres del grup, a qui no se'ls hi esborrava el somrís després de sentir la bona rebuda que van tenir en un dels directes més nombrosos en quant a assistència de la seva incipient però prometedora trajectòria.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!