LPC3

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director, Ives Abel.

Direcció d'escena, Laurent Pelly.

Patrizia Ciofi (Marie), Juan Diego Flórez (Tonio), Pietro Spagnoli (Suplice), Victoria Livengood (Berkenfield), Ángel Pavlovsky (Crakentorp)

"Ho farà? Tu creus? La repetirà?" Benvinguts a la generació operística internauta! Els liceistes ho havien vist a la xarxa, mostrant així que l'òpera també forma part de la cultura dels new media, que dirien els cursis; el papà Youtube havia exposat gratuïtament Juan Diego Flórez disparant 19 dos al Met, al Carlo Felice de Gènova, a l'òpera de Viena, i al pati de ca seu... "Ho repetirà?", deien delerosos... L'òpera com a espectacle no renuncia al seu esperit atlètic, un concepte que Internet radicalitza increïblement (qui té temps per escoltar una òpera sencera, quan pot simultaniejar diverses àries, sense sortir de casa, i acumular dos, com qui col·lecciona monedes?). Però l'òpera, no ens posem tècnics, cal cantar-la en directe i Juan Diego Flórez sap perfectament que, al públic de tota la vida, hom se'l guanya disparant míssils no virtuals. I els va fer volar, certament, amb una facilitat corprenedora.

De fet, al tenor de Lima li podríem exigir encara més. Tornar a repetir el Pour mon âme ja no dues, sinó tres o quatre vegades! O, per portar l'espectacle operístic a la seva màxima potencialitat muscular, que repetís l'ària manta vegada, sense descans, fins caure extenuat, en una mostra d'insistència kierkegaardiana que satisfaria als melòmans més masoquistes fins al punt del deliri. Tornem-hi, que no ha estat res, reina! Que arribi a morir si cal, com Isolde, vomitada en la pròpia veu... Bromes a banda, seria un error retenir solsament l'esperit pirotècnic de Flórez en aquesta meravellosa Fille, perquè el tenor té el paper apamat molt més enllà d'aquesta ària, com va demostrar amb un Pour me rapprocher de Marie senzillament estratosfèric. Davant d'un dels millors Tonios del segle, només cal gaudir i donar les gràcies per poder ser-hi.

Malgrat uns inicis un pèl freds (l'agut notòriament rascat a la primera ària i un centre mat), Patrizia Ciofi va ser una Marie esplèndida. L'instrument té un caràcter fosc que l'allunya del rol tal com el tenim encastat a l'oïda, i la producció de Laurent Pelly (pensada per Natalie Dessay), la fa pencar d'una manera a la que no deu estar acostumada i que feia notar uns nervis inicials difícils d'esvair. El Chacun le sait no va enfilar-se amb facilitat, però -amb l'instrument ja escalfat- Ciofi va regalar un Salut la France impecable.

Esplèndids també, sense pecar de l'excés melós de bufoneria que acostuma a associar-se (dissortadament) al repertori, Pietro Spagnoli (Suplice) i Victoria Livengood, meravellosa Marquesa de Berkenfield. Comentari a part mereix també el nostre Àngel Pavlovsky, que va demostrar com -en pocs gestos- un artista com una casa es pot posar el públic a la butxaca, fins i tot al moment de saludar. Ángel; d'aquí, efectivament, cap a la Scala!

És la tercera vegada que el cronista assisteix a aquesta genial producció de Laurent Pelly, i retrobar-la és com pescar pel carrer un vell amic, per casualitat, i tornar a filar una conversa que mai no hauria d'acabar. Pelly reconcilia l'òpera amb la seva natura última, el teatre, a base d'escenes resoltes amb una picardia excepcional (l'inici de la lliçó de cant, amb els coristes convertits en robots ancians, és per pixar-se de riure). El director demostra, en definitiva, que la base d'una bona producció no és canviar els sables per espases làser, sinó aprofitar el material dramàtic d'una peça i donar-li vida (el quan i l'on són totalment secundaris!). Un espectacle sensacional!

L'orquestra del teatre no va desentonar, entre tanta excel·lència. Llàstima d'una introducció a les trompes absolutament desastrosa i l'acompanyament del violoncel a l'ària de Marie al segon acte, que el titular de la casa va decidir afinar amb un sistema un pèl diferent a l'occidental...