LPC3

Moon River i les imatges de la banda en diversos concerts marcaven l'inici de la despedida. La jugada audiovisual donava al moment el punt de nostàlgia necessari per a simbolitzar de manera adequada el moment: l'últim concert de la gira 1999, que ha portat als Love of Lesbian pels escenaris de tot el país durant dos anys i a omplir la sala Razzmatazz de Barcelona tres nits consecutives. LOL donava les gràcies a tothom: les seves famílies, "por aguantarnos en estos dos años de auténtica locura", a l'equip que ha fet possible la gira i al públic, sempre fidel "aunque no tenemos muchos apoyos externos", a qui ens convidava a una pirueta sentimental d'alts vols, quan ens desitjava que d'aquí deu anys, quan pensem en aquest moment que a cada instant ja deixem enrere, recordem l'amor, les baralles, la passió o la luxúria que vam conèixer a través dels seus concerts i en la seva música.

Com aquell convidat que fa el gest però mai acaba de marxar, la despedida es va anar allargant amb dues tandes de bisos, aparicions de convidats com Carlos Cros cantant Miau i Loquillo amb Club de fans de John Boy, i l'atac de temes imprescindibles deixats hàbilment per a ultimíssim moment: Te hiero mucho, despedint entre el públic a El Amante Guisante, 1999, que ja havia sonat en format videoclip a l'inici del concert, i l'optimista i resignada 2009. Voy a romper las ventanas, tancament del disc i final de festa a la Razzmatazz.

Amb el públic entregat des del primer minut, els Love of Lesbian van fer un repàs exhaustiu al disc que ha donat nom a la gira, 1999. Un disc que traça una línia argumental basada en les relacions personals intenses (les de l'amor, les de la família) amb un forta tendència a la nostàlgia. Un disc, en conseqüència, de so dens -el famós wall of sound-, plasmat a la perfecció en el directe. Guitarres contundents que generen un potent coixí sonor, baix i bateria reforçant els pilars harmònics i rítmics, teclat polivalent, amb tasques d'acompanyament o de solista segons els requeriments. I per sobre de tot, dominant tant sonorament com espiritualment, la veu i les paraules de Santi Balmes. Magnètic com a frontman, eficaç com a transmissor de la paraula de LOL, Balmes ens submergí a les profunditats d'aquell cap d'any de 1999, amb campanades incloses, que, segons diu, es va allargar fins l'abril, i en el que va pujar acompanyat a un taxi i en va baixar sol. Imatge perfecta de l'essència d'aquell moment. Algunas Plantas, El Ectoplasta, Segundo Asalto són alguns dels retalls d'aquell temps que no va ser necessàriament millor, encara que potser tampoc va ser pitjor. Com a complement narratiu, la relectura d'alguns dels Cuentos chinos para niños del Japón del 2007 (Noches Reversibles i Un Día en el Parque) i algunes Maniobras de escapismo del 2005 (Los niños del mañana), aprofitades per Balmes per a lliurar-se, després de la seva caiguda i luxació entre els fans de Valladolid, de saltar al públic que l'aclamava i el desitjava ("Los que dicen 'que se tire', vaya hijos de puta", ens contestava).

Grates dues hores i mitja de concert, en el que la banda va teixir un so dens i pesat -en el bon sentit de la paraula- a estones excessiu per a aquelles ànimes torbades (els moments d'aire d'Incendios de nieve o Cuestiones de familia van resultar especialment alliberadors alhora que íntims), però que dibuixava a la perfecció l'esperit d'un disc i d'un moment que s'ha allargat durant dotze anys, i que va viure a la Razzmatazz el seu punt final.

Per a més informació sobre aquests concerts, vegeu l'entrevista a Oriol Bonet, bateria de LOL, realitzada pel programa "Línia 12" de l'emisora Sants3Ràdio.