LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Jordi Maddaleno 25-06-2007
Manon, de Jules Massenet, al Liceu
Gran Teatre del Liceu
Dilluns, 25 de juny de 2007
Manon Lescaut. Inva Mula
El cavaller Des Grieux. Stefano Secco
El comte Des Grieux. Philippe Rouillon
Lescaut. Joan Martín-Royo
Guillot de Morfontaine. Francisco Vas
Senyor de Brétigny. Didier Henry
Poussette. Cristina Obregón
Javotte. Marisa Martins
Rosette. Anna Tobella
La minyona. Claudia Schneider
L’hostaler. Carles Daza
Guàrdies. Jordi Mas, Gabriel Diap
Es tendeix a pensar que els segons repartiments son això, segons. Un esglaó per sota del que figura en el primer cartell, però, més vegades de les que semblen, en el segon cast hi ha el millor dels repartiments. No és aquest el cas, però tampoc és inferior. Natalie Dessay i Rolando Villazón son dues lluminàries de l’actual estel·la de divos, mediàtics i per descomptat excel·lents cantants, però Inva Mula i Stefano Secco aconseguiren que ens treiéssim del cap aquests dos monstres escènics i gaudíssim com si no haguéssim vist encara aquest estètic muntatge al Liceu. Inva Mula és, per dret propi, tota una Manon, per cos vocal i físic, potser més adequada i tot que la vaporosa Dessay. Més carnal la albanesa, més psicològica la francesa, la carnalitat del personatge de Manon i la seva evolució de nena “tímida” a tromba de voluptuositat, la portà Mula amb generosa entrega i apassionament, menys afortunada en la gavota, però tendra en “notre petite table” i fogosa en el duo amb Des Grieux, la seva sincera dedicació i el seu innegable cos de lírica la van fer brillar i destacar com una Manon ho ha de fer. Del tenor italià tot podrien ser elogis, té una línia de cant acuradíssima, melòdic en tot moment i una dicció destacable, el color de veu és melós i tendre. Solament una manca de potència i projecció més homogènia podrien ser el petits peròs a un cantant que, en estil, encara és més adequat que l’huracà Villazón. Íntim en el “Ah! Fuyez” i apassionat en el duo, va pagar també una mica el preu de la duresa del rol amb certa fatiga vocal, perceptible a l’últim acte. Joan Martín Royo és un dels joves barítons “de casa” amb més projecció nacional i internacional i ens va demostrar per què. La facilitat de l’emissió, una dicció polida i clara, la declamació natural i noblesa de timbre sobresurten per amagar certs problemes de projecció, que amb el temps, solucionarà. Excel·lent liederista, cantà amb vehement fragilitat la cançó de “Rosalinde”, i demostrà una total agilitat escènica i seguretat musical dignes d’elogi. Menció especial al baix Philippe Rouillon, amb una rotunditat vocal envejable i amb l’autoritat física que el pare de Des Griex demanda L’altre novetat d’aquest cast alternatiu fou l’estrena del baríton Carles Daza (segon premi del concurs de cant Manuel Ausensi 2006), en el petit paper de l’hôtelier, la nimiesa del partichino no van poder amagar la bellesa d’una veu que demana més intervenció. La resta de personatges, els mateixos que en el primer cast, arrodoniren la funció amb resaltable carisma. Com l’impagable Guillot de Morfontaine de Francisco Vas, tot un roba-escenes que sempre sap donar un toc idiosincràtic als seus papers sense caure mai en l’histrionisme. O les tres compenetrades i gràcils Rosette-Anna Tobella-, Javotte-Marisa Martins- i la brillant Javotte de Cristina Obregón. Didier Henry és més discret com a Brétigny. Claudia Schneider completà amb la seva dolça aparició com a minyona la funció. Victor Pablo Pérez té un do especial per treure bellesa del so de l’orquestra, la corda sona dúctil, el vent i el metall treballats, però en els conjunts la química fossat-orquestra no sempre respon. Sembla faltar-li carisma i passió en el duo del tercer acte, però en canvi força la maquinària sonora al final del quart acte en el meravellós concertant final del qual extreu or sonor. Les línies melòdiques son fines però també accelera la potència ofegant el delicat equilibri veu-música, deixant una sensació ambivalent en la seva tasca concertadora. Del muntatge de David McVicar cal assenyalar que aconsegueix quadres plàstics de gran efecte, amb imatges pictòriques de remembrances romàntiques. Sap moure els cantants i és un bon director d’actors, però l’efecte de metateatre es revela més com a frivolitat escènica que com a veritable drama operístic.
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
Carregant...