LPC3

Nit de festa al Palau de la Música, on la Maria Schneider i la seva talentosa orquestra donaven el tret de sortida oficial al Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Amant de Barcelona i amada per la ciutat, la gran compositora i arranjadora de Wisconsin va rebre abans de començar la medalla d'or del festival, fent justícia a aquest agermanament entre la Sra. Schneider, Barcelona i el seu festival de jazz. Era la cinquena vegada que la seva música sonava en directe a la ciutat i, com sempre, no va defraudar.

En el parlament previ al concert ("a la millor ciutat del món, a la millor sala del món") va voler felicitar als responsables de l'organització, de qui va lloar la feina feta per a que la "música sigui presentada amb respecte". I en això va consistir el directe: música en majúscules tractada amb respecte per músics majúsculs. Divuit extraordinaris instrumentistes conformaven la big band que va pujar a l'escenari del Palau. Alguns d'ells fa 23 anys que treballen amb la Sra. Schneider, i això es nota.

Una de les grans delícies del passat directe va ser la comunió en una mateixa peça musical de l'individualisme dels solos, per una banda, i de "l'anar tots a una" de la partitura, per l'altra. Llibertat i disciplina, paradoxalment (o no tant) de la mà. La secció de vents, dirigida molt sòlidament per una gràcil Schneider, ajudava a potenciar gràcies a uns arranjaments molt rítmics i elaborats la capacitat lírica dels solos, que es passejaven per l'estructura del tema amb tanta autonomia com respecte per la composició. Caldria mencionar, entre tants detalls interessants, l'immens i cardíac solo del trombonista Bart Van Lier, cap a mig concert, que va deixar bocabadats fins i tot als seus companys de big band. O el treball de l'acordionista Gary Versache i el timbre del seu instrument ben conjuntat dins l'orquestra. O el dels saxos Scott Robinson i Donny McCaslin. O la feina del nucli de la banda, bateria, contrabaix i piano, per posar només uns pocs exemples.

L'arquitectura modernista de la sala i el jazz orquestral amb el retrovisor enfocant el món clàssic de la Schneider combinen a la perfecció, i és que si el modernisme neix com a oposició a certes formes d'arquitectura acadèmica per acabar-se convertint en un referent arquitectònic ja "clàssic", ningú avui en dia dubta que el jazz és, com va dir aquell, "la música clàssica americana". I més encara el jazz de la Maria Schneider.

Pel que fa al repertori vam poder passejar-nos per la ja dilatada trajectòria de la consolidada compositora americana. Va començar amb la mirada posada en el seu primer treball discogràfic (Evanescence, 1992), del que va sonar Green Piece, i aviat es va anar dirigint cap a un material que bevia amb força de la música brasileira, per acabar amb la peça que dóna nom a l'últim treball que té enregistrat (Sky Blue, 2007). Abans de cada tema se'ns presentava el programa del mateix, ajudant d'aquesta manera al públic a copsar les fonts d'inspiració de cada composició. A The Thompson Fields ens va explicar com es va inspirar en la bellesa del paisatge de granges i plantacions del seu entorn natal, i a Hang Glidding la sensació de sobrevolar amb ala delta la ciutat de Rio de Janeiro. Música programàtica ben explicada i ben comprensible, capaç de teletransportar gràcies a la màgia musical al públic del Palau des de la seva butaca a les altures del cel de Rio de Janeiro o a la contemplació serena de l'entorn agrícola dels pobles de Wisconsin.

El públic, que no va acabar d'omplir el Palau, va poder realitzar un viatge musical d'alçada gràcies al magnífic treball de la big band, a les composicions de la gran Maria Schneider i, sobretot, a l'enteniment i solidaritat que projectaven tots plegats dalt l'escenari. Tota una joia sonora, un regal pels sentits en forma de música, una immillorable manera de donar el tret oficial de sortida al Festival Internacional de Jazz de Barcelona d'enguany.