LPC3

Òpera en dos actes
Llibret de Myfanwy Piper basat en el relat Der Tod in Venedig de Thomas Mann

Gustav von Aschenbach: Hans Schöpflin
El viatger: Scott Hendricks
La veu d'Apol-lo: Carlos Mena
Tadzio: Uli Kirsch
Guia a Venècia i empleat anglès: Leigh Melrose
Pidolaire: Claudia Schneider
Conserge de l'hotel: Josep Ruiz
Cambrer del restaurant: Enric Martínez-Castignani
Venedora de maduixes i diaris: Begońa Alberdi
Venedora de puntes: Fabiola Masino
Institutriu: Anna Briansó
Mare polonesa: Francesca Pisanello
Les seves dues filles: Paula Mazorra, Marta Serra
Petits papers puntuals: cor del Liceu

Direcció musical: Sebastian Weigle
Direcció d’escena: Willy Decker
Escenografia: Wolfgang Gussmann
Vestuari: Wolfgang Gussmann/ Susana Mendoza
Il·luminació: Hans Toelstede
Coreografia: Athol Farmer
Dramatúrgia: Klaus Bertisch

Cos de ball masculí
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció de Cor: José Luis Baso


La mort a Venècia és la historia del darrer viatge del escriptor alemany Gustav von Aschenbach a Venècia, que l’òpera de Britten descriu en disset escenes entrellaçades. L’escriptor parteix de Munici, prossegueix el viatge a Venècia amb vaixell i góndola, fins arribar al Gran Hotel del Lido, on veu per primera vegada al jove Tadzio, del qual acaba perdudament enamorat.

Tot el que succeeix a partir d’aquest fet mostra la voluntat de l’escriptor de poder veure el jove, encara que sigui de lluny amb anades a la platja del Lido on fa esport, restar a Venècia malgrat l’epidèmia de còlera, anar a un barber perquè el tenyeixi per semblar més jove i finalment l’ultima anada a la platja per veure Tadzio, on malalt de còlera, troba la mort.

Mort a Venècia es molt més que una successió de fets i escenes, si no un rere fons d’una experiència amb la barreja d’escenes realistes i oníriques, amb una deformació de les situacions quotidianes, amb la presència de personatges mitològics i la utilització de personatges secundaris - interpretats sempre pel mateix baix baríton-, que representa en tot moment la seva consciència per mostrar el que Aschenbach pensa, desitja o tem sense dir-s’ho a si mateix, aconseguint amb tot això, que la seva experiència vital tingui una poderosa expressió dramàtica.

Aquesta és una experiència que consisteix en acceptar que el cos de Tadzio, que posseeix una bellesa clàssica, és l’últim refugi del ideal de bellesa a qui ha dedicat la seva vida d’escriptor, i a admetre el plaer de poder contemplar aquesta bellesa d’aprop, malgrat constituir una atracció no corresposta, impròpia, jutjada i destructiva, i que per tot això es més valuós que tot el que ha defensat fins aleshores, que son la serenitat, l’ordre o la convenció i fins i tot més que la seva pròpia vida.

Britten segueix molt de prop la novel·la de Thomas Mann, crea una partitura que s’adapta a cada situació amb el piano per els monòlegs d’Aschenbach, xilòfons, gongs i corda per les aparicions de Tadzio i amb una expressiva i inquietant força estètica.

Aquesta nova producció de Death in Venice constitueix l’estrena a Espanya d’aquesta òpera.

La dramatúrgia de Willy Decker ha volgut que es situés davant de l’espectador no tant com uns fets que succeeixen amb un ordre casual, temporal i lògic, sinó com l’estat psíquic del protagonista, que ho experimenta amb el valor i que l’escenògraf assigna a cada situació i a cada personatge. D’aquesta manera responen els recursos d’aquesta dramatúrgia: el ritme cinematogràfic amb que enllaça les disset escenes i que mostra l’agitació interior del personatge, l’entorn negre que acull sempre els soliloquis d'Ashenbach, el contrast entre els espais elegants i exquisits amb l’estridència dels llocs vulgars fruit de les dues reaccions d'Aschenbach davant de Venècia, amb la projecció de la figura de Tadzio en altres imatges amb que Aschenbach confon o identifica com la contemplació de un quadre de Caravaggio o l’aspecte vulgar del carnaval.

Tots aquets recursos aconsegueixen no deformar la seqüència de fets que constitueixen l’argument, com fa Thomas Mann i Benjamin Britten, amb una simbologia relativament simple i clara perquè arribi a l’espectador com el que són: l’expressió d’un dramàtic món interior tan intel·lectual com eròtic que el redimeix i el condemna.

Hem de dir que aquest muntatge de Willy Decker és totalment intel·ligent en el seu discurs escènic, que alhora es molt estètic i dinàmic, portant el sentit eròtic d’una manera molt elegant, discreta i bella amb un nus total de Tatzio en una escena on Aschenbach somia que te el seu primer contacte físic amb el jove.

Les projeccions del mar i el cel donen una amplitud de mires al sentit de l’obra, provocant una pau interior a l’espectador contrastada amb el transfons negre de les inquietuds i pors de les situacions diferents, amb un moviment de canvis de telons corredors que provoquen un gran dinamisme a les escenes. Amb uns moments d’una gran bellesa escènica, jugant amb els canvis de vestuari del blanc al negre i amb moments de pura estètica i poètica visual, aprofitant tot el cor del Liceu o amb una simple hamaca a la platja, amb el cel obert ,ajudada per una encertadíssima il·luminació, sensible als canvis d’estats d’ànim i escenes diferents. En definitiva una posta d’escena realment magistral donada la dificultat de portar a terme aquesta partitura de Britten.

El treball coreogràfic dels cantants, cor i actors es realment esplèndid ja que en tot moment esta treballat fins l’últim detall i fusiona a la perfecció el moviment de un anar i venir de la quantitat de persones que hi participen.

El tenor Hans Shöpflin dona una encarnació al seu personatge del tot profunda i sentida, amb tots els matisos necessaris que necessita l’escriptor Aschenbach, amb una veu esplèndida i molt adient al seu personatge, ja que es molt difícil trobar un cantant que pugui afrontar aquest rol, per la seva complicada psicologia i difícil musicalitat ja que es com un recitat continu, perquè quasi en tot moment el seu discurs es el seu pensament si mateix cap endins, realment fantàstic.

El viatger esta interpretat pel baríton camaleònic Scott Hendricks, i dic camaleònic perquè sinó seria impossible interpretar aquest difícil personatge que es la consciència en tot moment de Aschenbach, i que el baríton nord-americà interpreta d’una manera excel·lent anant des d’un director d’hotel a un transvestit, passat per la mala consciència o a un gondoler sinistre, amb una naturalitat i expressivitat realment frepants afegint el bon cantant que es, tot un luxe.

La veu d'Apol·lo va ser interpretada per un correcte Carlos Mena que projectava la seva veu amplificada pel teatre.

Tadzio va ser interpretat per el ballarí Uli Kirsch d’una manera entregada i molt natural.

Els cantants Leigh Melrose, Claudia Schneider, Josep Ruiz, Enric Martínez-Castignani, Begońa Alverdi i Fabiola Masino varen estar molt ben interpretats i cantats.

Hem de destacar el cor del Liceu en aquesta producció, ja que molts dels components tenien una petita intervenció solística en algun moment i que tots ells varen donar un bon nivell.

La interpretació musical va anar a càrrec del director Sebastian Weigle, donant a la versió d’una musicalitat molt segura i clara donada la dificultat de la partitura, i que va funcionar en tot moment amb una direcció d’un bon nivell i que els musics de l’orquestra varen plasmar en tot moment.

Hem de felicitar al Liceu per estrenar aquesta interessant òpera a l’estat espanyol.