LPC3

Que EMI editi Nat King Cole, Horace Silver, Al Green o Cassandra Wilson no resta desconfiança al fet de que publiqui treballs de gent com Camela o Bertín Osborne. Ja la publicació de l'últim àlbum del "noi del diari", ara fa just un any, amb aquesta mega discogràfica, va despertar cert recel per aquells que sempre fidels a l'estil més "soulero" veuen com el mercat internacional engoleix els artistes més joves, els posa en el seu tron d'estrelles del pop i al cap d'un temps decauen en l'oblit de tots els fans que un dia varen pagar entrades estratosfèriques per veure un dels seus directes. Malgrat el meu desencís cap al seu últim treball no vaig dubtar en acostar-me a Salt per deixar-me delitar sense prejudicis, o almenys, tancar-los durant un parell d'hores sota pany i clau. 

Feia pocs dies que havíem presenciat a la mateixa sala, una nit plena de soul de la mà de James Hunter que, amb bastants més anys d'experiència però partint dels mateixos fonaments, es manté dins uns paràmetres estilístics inamovibles que li donen una credibilitat que una servidora, sincerament, no li veu a dia d'avui al bostonià. 

Sense secció de vents però amb una banda brutalment forta, el concert començava amb massa retard -com és habitual a la Mirona- i amb problemes de so que desaprofitarien per complet un Am I Waisting My Time que podria haver estat apoteòsic. El Groove era pràcticament inapreciable des de sota de l'escenari i les mancances tècniques feren que la pupil·la es fixés més amb el somriure del bateria Attis Jerrell Clopton o amb el Hammond del novaiorquès J.B.Flatt que supliria la carència de metalls. Ja en aquells moments d'incertesa envers al que succeïa rere la taula de so, el guitarrista Ryan 'home falcó' Spraker exhibia sobradament mostres de mestratge a les cordes. Mentrestant, l'Eli feia patent el seu posat d'estrella del rock, amb un tupè engominat i un esmòquing negre a conjunt amb una corbata de setí. Per cert, que a la portada del seu nou disc apareix el nom de la banda "The True Loves" tant petit que es confon entre les caixes de cereals i detergents del supermercat que il·lustra la fotografia, on lògicament, s'hi ven el seu disc.

Amb Satisfier per fi despertà l'animal que el cantant porta a dintre, amb els crits que el caracteritzen i que ja han estat massa comparats per la crítica amb els de Little Richard o James Brown; però no fou fins a Just Like Me, que coincidí en que els cors de Spraker i Flatt es començaren a sentir bé, que tot adquirí un estatus digne de l'alçada a la que se l'ha elevat amb el seu Come and Get It (2010). A aquest primer èxit es succeïren Stake Your Claim amb carències imperdonables a causa de la falta de vents, però amb guitarra i bateria sempre excel·lents, que precediren a un íntim It's Easier, on la guitarra rítmica de Reed adornava la veu sense límits del qui la sostenia. La suavitat del baixista Mike 'Money' Montgomery, malgrat ser exquisida, feia que la base coixegés en temes més melosos, que es quedaven a la superfície de la intencionalitat i els feien més pop que no pas soul.

Melodies televisives com el mateix Come and Get It, molt R&B però massa enganxifoses i comercials per algú que aspira al títol de "nou rei del Soul", que sembla que no dediqui massa temps en pensar finals originals per les seves cançons més exitoses. El que si que estava ben preparat era el directe. De tant, massa. I a mi, que ja em començava a pujar la mosca al nas de sentir el pany de la porta dels prejudicis fent rebombori a la meva consciència, només em faltava que fessin Young Girl amb el recurs, no fàcil, sinó gairebé insultant, de pujar un to al final de la cançó.

Puc donar gràcies al canvi de registre a que les nàusees em donaren treva una estona. Eli Reed reprengué la faceta de les reinterpretacions dels clàssics que caracteritzaren el seu primer treball Walkin' & Talkin'& Other Smash Hits! (2005), amb un clàssic que no ha enregistrat mai i Willie Cobbs donà a llum al 1961, el You Don't Love Me (No, No, No). Per fi poguérem veure la faceta més autèntica del cantant, amb un blues d'arrel dintre i fora de la pell, el seu posat més Folk i el suport d'una harmònica que patentaven les seves arrels americanes més profundes. Entràvem en un moment on el ventall d'estils a explotar s'ampliaria de manera vertiginosa, arribant a tocar Rockabilly descarnat i amb la banda amb la palanca de la quinta més entrada que en cap moment. Arribats a aquest punt em sento una mica desubicada. Llavors, en què quedem? Blues, Rock, Soul, Folk, Rockabilly, Funk...? 

L'ego de l'americà de rostre i posat més que similars als de Chris Isaak, reprengué el camí de la negritud amb Won't Give Up Without a Fight. No per abandonar algun altre tema ensucrat de l'últim disc però si amb una actitud molt més rockera i enèrgica, on els crits descarnats adquiriren més protagonisme, fins a ratllar allò de heavy metal que pugui tenir la seva veu i amb un sorprenent moment de drum & bass al més pur estil House (l'estil, no la sèrie). D'allà fins al final, la tònica ja no baixaria de voltatge i entre ell i el públic, per fi hi hauria un caliu que li hauria costat molt d'encendre. En el meu cas, més que caliu em deixà una mica d'aroma de socarrim.

I em pregunto, per què està sent tan difícil trobar els seus anteriors discs a la xarxa, o tan sols informació de les anteriors discogràfiques (independents) amb les que edità? Si és que el socarrim no prové d'enlloc més que del supermercat sonor que sembla que ofereixi a dia d'avui aquest nou producte que n'han fet d'aquest artista, perquè a nivell de qualitats, no se li pot tirar res a la cara.