LPC3

Steel Pulse, nascuts l'any 75 a l'Anglaterra de descendència jamaicana, han estat pioners del roots reggae a escala internacional des de principis dels 80. Amb més de trenta anys de carrera a les espatlles, la banda britànica que aconseguí un Grammy amb el seu sisè àlbum Babylon the Bandit (Island Records, 1986) i que fou vàries vegades nominada amb altres treballs com el de la seva última publicació African Holocaust (RAS/Sanctuary Records, 2004), ha estat única en deixar lluir el seu "pols d'acer" i en fer arribar unes lletres socialment compromeses  a milions d'adeptes d'arreu del planeta.

La controvèrsia estava servida dies abans, quan a l'anunci de la visita de David Hinds a Barcelona apareixia més gran el nom de la banda que el del seu líder. Banda que no formà part de l'espectacle, almenys físicament. Per a tots aquells que no es dignaren a llegir la lletra petita del cartell, no seria grata la sorpresa de trobar-se amb una sessió de dj's, que s'anunciava com un trackshow. M'incloc a la llista.

Obrien la nit el sound system local Black Up, amb el Dr. Ganja als controls, amb una sessió de clàssics amb el savoir faire que ens tenen acostumats, per a donar pas als parisencs Kill Dem Crew, que farien de backing del britànic. Amb una sessió que ens avorrí més que no pas preparà pel cap de cartell, els francesos tiraren de clixés amb Wailers i amb un extens bloc dedicat al coetani jamaicà Romain Virgo i mostrant la cara més comercial i tova del reggae actual. Quan l'escenari pogué gaudir de la presència de Hinds, l'àmplia majoria del públic estava ja cansada d'un MC verd en molts sentits.

Disposat a fer una crònica en format karaoke, el líder de Steel Pulse, de cinquanta-cinc anys, apareixia amb la guitarra per obrir la nit de la forma més natural. Deixava lliscar les primeres vibracions de la seva veu tènue i airosa mostrant la principal marca de la casa. En ell es reuneix el 75% del que Steel Pulse ha estat al llarg de la història, però ens faltaren uns cors amb els que els temes de la banda es revesteixen de personalitat i que el públic intentà suplir. Sense harmonies vocals i amb la veu profunda i sedosa del rastafari perjudicada pel pas del temps, ens quedava encara un carisma i una presència escènica brutal per part del de Birmingham i els seus dibuixos jazzístics sorprenentment executats a la jamaicana.

El sound system no va tenir la finesa de preparar la sessió tal com hagués estat desitjable, i en molts moments el bombo i el baix dels talls sobrepassaven en volum la veu cansada d'un Hinds que no donava més de sí, però d'haver-se preparat més, hagués pogut sortir un espectacle molt més rodó. Sonaren mítics temes com Sound System, Roller Skates, Marcus Say, el dub Your House d'un dels seus discs més prolífics, o clàssics estimats com els primerencs Prodigal Son o Soldiers... Però aquella tònica d'avorriment que havia encetat Kill Dem Crew persistia en el meu inconscient.

Mentre estava dreta davant de la taula de so recordava tots els concerts on havia lamentat la falta de secció de metalls en un directe, però com m'ho faria per reivindicar la falta de banda? Què se n'havia fet del ritual col·lectiu de construir la narrativa sonora del reggae? Per més pes que Hinds tingués dins la banda, aquell espectacle estava lluny de Steel Pulse, tant lluny com anys feia que haguessin gravat cadascun dels temes punxats.

Hi he estat reflexionant tot el cap de setmana i reconec que potser encara em trobo a un pas enrere de l'evolució del roots al dancehall, però crec no anar errada quan dic que el "ridim" té més pes que la lírica en la música jamaicana. Encara que les sessions de dj's estiguin al centre neuràlgic de l'auge d'aquest estil a escala mundial, el "ridim" en directe és una altra cosa. El sentit de ritual social del reggae hauria de sortir del procés de construcció del ritme vivificant l'harmonia vocal. Si prescindim de bandes en directe estem donant la raó a l'individualisme i fem apologia del tecnocentrisme per sobre d'allò creat entre els membres d'un col·lectiu, i potser així ens estem carregant força el verdader sentit del reggae. Perdonin-me els visionaris i els que em titllaran falsament de sensiblera, de romàntica o fins i tot de posar-me de cul al progrés, però això no és el que feien Steel Pulse, encara que pugui assemblar-s'hi molt.