LPC3

Els lectors poden estar o no d'acord amb les opinions d'aquest narrador de sons, discutir l'estil de les seves passejades per la vida concertística o arrufar el nas davant d'alguna de les seves extravagàncies verbals. Sobre gustos, contràriament al tòpic, és del que més s'escriu. Però si ressegueixen algun dels seus textos i hi veuen faltes d'ortografia, expressions mal girbades o inexactituds informatives, tenen tot el dret a protestar, adreçar-se al meu bon director, i exigir-li un acomiadament fulminant de la meva personeta. Semblantment, podem o no compartir les opcions interpretatives d'un concertista, la visió d'alguna de les seves aproximacions, però la crítica musical conté alguns aspectes objectius, com ara -en el cas d'un solista- l'exactitud dels tempi i l'afinació de l'instrument. Si es tracta d'un enorme músic, com sens dubte és Mischa Maisky, aquests requeriments es donen per pressuposats i hom espera centrar-se en altres aspectes no tan bàsics.

Doncs bé: dissortadament, el cel·lista letó va oblidar-se al camerino aquests requisits, en un llastimós debut al Festival Internacional Pau Casals, llastrat per contínues badades en l'afinació. Aquest narrador de sons no ha estat mai un devot de l'aproximació a les Suites per a violoncel de Bach ordida per Maisky, però aquesta Suite número 1 va resultar objectivament indefensable: contínues inexactituds en la tonalitat i en algunes notes ben fàcils, capricis en els staccati absolutament aliens a la partitura i unes variacions en el tempo que responien al mer albir. Maisky va millorar lleugerament, acompanyat de la seva filla Lily , amb la Sonata número 1 per a violoncel i piano op. 38 de Johannes Brahms, amb un bon final de l'Allegro non troppo. Però al segon moviment, Allegretto quasi menuetto, va reincidir en els problemes d'afinació, amb moments d'autèntica vergonya aliena, amb quasi mig to de diferències entre violoncel i piano, i sengles errades en notes fàcils, impròpies d'un intèrpret tan extraordinari.

Esperàvem amb candeletes una millora a la segona part, íntegrament dedicada a peces magnífiques del repertori espanyol. Però Maisky, a banda de canviar-se alguna de les seves precioses camises, no ens va oferir gaire coses més. Peces com ara La vida breve o l'Andaluza de Granados van estar filtrades pel mer folklorisme i l'exhibició de volum, amb un vibrat constant i sovint injustificat. Vàrem albirar alguna esperança amb els Requiebros del barceloní Gaspar Cassadó (deixeble de Pau Casals i competent músic; enguany llastimosament oblidat, dit sigui de pas) i a la Nana de la Suite popular espanyola, instants on Maisky va dedicar-se simplement a fer música. Aquest canvi sobtat ens porta al moll de la qüestió, perquè aquí no estem parlant de problemes amb la tècnica o la sonoritat, sinó de voler fer-ho bé o apostar per la desídia, pensant-se que el públic és idiota i poc exigent (la qual cosa, a jutjar pels aplaudiments de la sala, pot ser compartida...). És bo que Maisky vegi que, si més no en el nostre cas, encara no estem abonats a la sordesa.

Ja que parlem del respectable, recordem als compatriotes d'El Vendrell alguns detalls, ja que no ho fa la megafonia de l'Auditori Casals: primer, és bo apagar els telèfons mòbils en un concert de música. I aprofitant l'avinentesa, cal fer encara una reflexió més profunda, perquè sovint la ignorància de l'audiència musical no és només responsabilitat exclusivament seva, sinó dels organitzadors dels concerts. Quan hom programa un festival seriós, no pot presentar -per exemple- programes on veiem escrits compositors anomenats Cassado, Albeniz, o on el protagonista del concert primer es diu Misha i després passa dir-se Mischa... O tampoc programes en els quals llegim, referint-se al repertori espanyol: "A la moda espanyola s'hi van sumar bona part dels autors posteriors (fos per convicció o per guanyar-se el pa) i, com dèiem, encara ara és un tipus de música molt sol·licitat." Mani'm? Sincerament, pensem que un públic mitjanament interessat en la música, sigui quin sigui l'estil, mereix un pèl més de consideració.

Ah, un petit detall que ens havia passat per alt. Maisky va tocar una versió d'El Cant dels Ocells extraordinària. Però, en aquell moment, ja teníem ganes de marxar. Esperem que la pròxima visita generi més entusiasme i exigència en aquest enorme artista que -de ben segur- té ben present què és afinar i què és desafinar...