LPC3

En el seu segon programa amb l'OBC aquest any -i després del magnífic regust de boca que ens havia deixat amb Balada i Stravinsky feia tot just una setmana- López Cobos va igualar nivell i austeritat al podi, com era d'esperar, però no va poder mantenir en mínima flotació una orquestra sobrepassada per un repertori que, si molt no canvien les coses, li escau molt més que gran. Poc importa la novetat de sentir aquesta Desena de Mahler en la segona versió de Remo Mazzeti Jr. (per comptes de l'habitual, la darrera de Deryck Cooke), molt més despullada i sense tanta pompa -en la línia de l'austeritat de la Novena del mateix compositor- perquè el que no vàrem sentir en cap moment és un tal Gustav Mahler. Parlar d'interpretació -i per tant, de crítica- és més difícil que mai. Intentem-ho.

L'orquestra venia ben reforçada, amb garanties com l'excel·lent concertino Kai Gleusteen, que feia l'impossible per conduir la seva secció amb trempera; però la destrossa va ser insalvable. L'Adagio es va veure inicialment tacat per un so terriblement mat a la corprenedora melodia inicial de les violes. Posteriorment, als instants més sensacionals del moviment, l'afinació dels primers violins era semblant a la credibilitat gestora de Fèlix Millet... Els mínims que cal exigir a una formació són l'afinació i la unitat en el tempo. Si el primer moviment va fer palesa la manca del primer aspecte, el Scherzo va acabar de rematar el binomi. López Cobos no renunciava a prémer l'accelerador, però els músics no tenien aire per seguir-lo, i el resultat feia feredat. Per solidaritzar-se amb els seus companys, les trompes van adherir-se alegrement a la festa de l'afinació poc ortodoxa ben aviat, i la secció de vent va decaure definitivament al segon Scherzo. Aportacions sempre notables, com les de la trompetista Mireia Ferrés, no amagaven una sensació de fracàs absolut que es troba fora de qualsevol discussió. Els únics instants de quelcom semblant a interpretació musical van arribar durant la transició de l'Allegro con fuoco al Finale. Massa tard, massa poc.

Poca música, en definitiva, i és una llàstima quan es disposa d'un material tan bo. Els responsables de l'OBC haurien de reflexionar una estona, seriosament. Si l'orquestra no està preparada per aquest repertori, és millor no fer-lo. Els músics no són els únics culpables, i cal dir-ho amb valentia (també cal afegir-hi una hipotètica manca d'assaigs; però el que escriu jutja resultats, no contextos). Aquest cronista ha repassat algunes de les ressenyes del concert, i n'hi ha per denunciar algunes publicacions que es diuen serioses. Crítiques sense valentia acaben conformant un públic dòcil, que s'empassa qualsevol cosa. Estimem la nostra orquestra, i justament per això ens agradaria no veure-la fent el ridícul, i encara més estalviar-nos la lletra d'alguns companys de professió que, o bé són completament sords, o els manca valentia per ser sincers. El primer és simple problema de timpà. La segona cosa ja és més fotuda...