LPC3

En un inici, la idea era cobrir el concert que Las Furias havien d'oferir a la sala Sidecar com a teloneres d'Ultraplayback. Sempre he tingut, des de que les vaig descobrir el 2007 a través de la seva vocalista MiriamE y No Me Toques, un apreci especial per aquesta banda de white noise, com a elles els agrada definir-se, i que està formada per personatges tan singulars com la ja esmentada MiriamE, Onne Wan Bajo Dinamita, Barbarella Guitarra Lanzallamas o Fosy Furioso. Un comunicat de premsa d'última hora, que arriba junt a les meves acreditacions, anuncia que Las Furias no toquen degut a un accident de trànsit, no greu, de Barbarella. Els perills de ser un heroi de còmic. Les substituiran Will Spector & The Fatus, banda totalment desconeguda per a mi i sobre la que em poso a investigar de seguida.

Tinc sort: el seu primer (i únic) EP està penjat a la xarxa a   http://rapidshare.com/files/125651957/Will_Spector___The_Fatus-Carapolla_Ep.zip.html (ells mateixos s'han encarregat de facilitar-lo). D'allà al meu IPod i ja els tinc amb mi. Lletres molt properes, que presenten escenes quotidianes (normalment centrades en drogues, sexe, alcohol i escatologia vària). Lletres surrealistes (més sexe, més drogues i antiecologisme), des d'una perspectiva molt personal i amb pocs espais per a la divergència, com descobreix la pobre okupa a qui se li acudeix acampar a casa seva a Rapapolvo. Sonoritats molt rockeres sobre una base d'electro-pop, amb guitarres molt eclèctiques, tan a prop del hard rock com de la psicodèlia.

Com a caps de cartell, Ultraplayback, banda amb una trajectòria que comença a consolidar-se. Iniciada el 2003 amb el primer premi del Festival de Electropop Alternativo (FEA), ha donat com a resultat dos LPs (Minifalda Scratch -2005- i Por fin ricos y famosos -2009), descarregables també al seu espai web http://www.transpop.com/ultraplayback/, multitud de concerts i un públic que descobriré apassionat i cantant totes les seves cançons a la nit.

El concert comença amb gairabé una hora de retard sobre l'hora prevista, però amb total normalitat per part de l'organització (nota mental per a la propera vegada: no ser tan puntual). Will Spector es presenta en una sola fila amb dues guitarres, un teclat i una pandereta. Guitarres i pandereta es reparteixen les tasques de vocalista, i aquest últim fa també funcions de DJ tirant les bases electòniques que donen el grove a la banda. El contacte amb el públic és constant, amb uns interludis pausats que serveixen per anar desgranant la idiosincràcia de la banda i conèixer-la, sempre en clau d'humor. Segons Spector, la banda vol ser un homenatge a Phil Spector, el mític productor de pop empresonat per homicidi, i té l'objectiu de recaptar fons per a treure'l de la presó de Memphis on resideix i que els grabi el seu primer disc. Si és així, ja poden fer bolos. Durant el concert desgranen alguns dels temes que he pogut escoltar en el seu EP Carapolla, com Your father and Your mather follan, Puto desgraciao, Le gusta fumar M, Me encanta o Las chicas guapas. El seu so és contundent, molt més que al disc, amb una gran presència de les guitarres i unes veus patides, en les que el concepte d'afinació no és un requeriment estètic. Com a moments més emotius, l'homenatge als mítics Enrique y Ana amb una versió del seu Disco Chino i la presència del Capitán Minifalda dels Ultraplayback en el tema La vuelta a casa, en el que un salt de la base electrònica està a punt de fer parar a la banda. Qui deia que tocar amb bases pre-grabades era fàcil?

Entre banda i banda l'Ultrashow de Miguel Noguera, un espectacle surrealista i grotesc, en el que aquest humorista de l'absurd aboca, sense un ordre aparent, totes les seves idees malaltisses i genera una atmosfera entre còmica i decadent. Molt en la línia del concert.

I finalment, Ultraplayback, la banda que la sala estava esperant des de l'inici. Amb el Capitán Minifalda, personatge amb cara de porc i mugró a l'aire, com a frontman, el grup inicia el seu contundent espectacle, basat en una frenètica succeció de cançons i conversa amb el públic, sense baixista, el qual està acabant d'actuar amb Love of Lesbian al Palau de la Música. Les coses no estan per anar dient que no a bolos. El seu tecno-pop eclèctic, amb guitarres dures, moments hip-hop, disco i fins i tot tecno, es basa en un grove contundent, aportat per les bases i la bateria. Tot funciona a la meravella, i el públic s'entrega, cantant i ballant al ritme que imposa el grup. La dimensió de l'espectacle va creixent per moments, els cossos cada cop estan més suats sota els focus, i l'explosió arriba amb Ciclonita Ye-Ye i l'entrada en escena del Roger, el baix, que ens ensenya allò que, sense saber-ho, ens havia mancat fins el moment. Això sí que camina! I d'aquesta manera, van presentant temes dels seus dos discos com Luke soy tu madre, Mal dance, Vida sin estribillo, Viva la anorexia o Ya nadie baila (todo el mundo es DJ), amb tot l'humor, a estones agre, del que viu Ultraplayback, deixant-nos el regust d'haver descobert una banda a qui valdrà la pena seguir la pista.