LPC3

Un concert de El Columpio Asesino mai deixa indiferent a ningú, sobretot si és la primera vegada que els gaudeixes en directe. Poden agradar-te, poden sorprendre't, potser produir-te curiositat, escandalitzar-te i fins i tot horroritzar-te, però per descomptat és innegable que són diferents a tot, inclassificables.

La banda es va formar a Navarra a l'any 1992, però no és fins a l'any 97 quan el Festival Internacional de Benicàssim els dóna la seva primera gran oportunitat, i guanyar el “Proyecto Demo” d'aquest mateix festival en el 2001 els permet començar a donar-se a conèixer alhora que aprofundir més en el seu so.

El seu primer llarga durada, de títol homònim al de la formació, “El Columpio Asesino” (Astro 03), aconsegueix que comencin a recórrer el panorama musical estatal amb els seus potents i inesperats directes. Temes en castellà, anglès i euskera, plens de ràbia i sons embolcalladors.

Malgrat haver estat triats “Nou Talent Fnac” , mai han gaudit d'una popularitat que potser mereixin, possiblement perquè tot d'una els seus temes no són fàcils de digerir. Una barreja entre punk, atmosferes denses, bases electròniques, lletres sobre éssers estranys, melodies cridades més que cantades…tot això, i gens d'això alhora, es barregen sense pudor en un debut sorprenentment diferent.

Amb la publicació del seu segon treball, “De Mi Sangre A Tus Cuchillas” (Astro 06), van aconseguir buidar els dubtes per la seva tardana aparició i es van consolidar com un grup fora de la mitjana, amb un so totalment propi i eclèctic. És un disc encara més valent que l'anterior, més radiant, més descarnat. I amb ell s'han recorregut els festivals més importants durant el passat estiu.

La sala 2 de l'Apolo estava plena quan van començar a sonar els primers acords. “El Columpio” al complet, acompanyats del seu habitual trompetista, i com en algunes ocasions, mig disfressats: algun vestit de bany anys cinquanta, llavis pintats, batí… I, no, si escau no és per a desviar l'atenció de la seva música, perquè des del seu primer tema , “Ahah!” ja es podia entreveure que, com sempre, això és el que preval, i la resta es queda en anecdòtic.

Van seguir amb “Edat legal”, també del seu segon disc, per encadenar “El evangelista” del primer, amb “El retorno del evangelista” de “De Mi Sangre A Tus Cuchillas”.

L'estupenda “Your man is dead“ i especialment “Castigadora” van aconseguir que el públic reaccionés: malgrat l'elevat nombre de seguidors navarresos, que es feien notar, el començament era d'expectació, però potser una miqueta fred, bastant diferent de l'esperat donada la posada en escena, la cruesa de les lletres i l'actitud de suor i ràbia posades en la manera de cantar de la seva vocalista-bateria.

Amb “La zorra” i sobretot “Floto” van seguir amb les seves distorsions i les seves veus al límit, i alhora estaven assolint el so compacte al qual ens tenen acostumats. Van finalitzar amb la seva habitual versió de “Vamos!” abans de tornar a l'escenari per començar amb una de les més esperades, el seu hit, una mica punk, “Ye ye yee” , en el qual el públic, una mica més acalorat, s’hi va posar per complet. Les dues últimes cançons van ser la intimista “La muerte de un trompetista” del seu primer disc, i el seu single de l'últim, “Lucas 44-48”.

Per mi, que els he vist almenys en sis directes, no va ser el millor concert del grup navarrès, potser per la resposta del públic fins a gairebé la meitat del concert. No van estar tan enèrgics com en altres ocasions, la gent no va ballar i va cridar com he vist altres vegades. Malgrat que com ells mateixos diuen, “preferim les sales petites als festivals perquè ens agrada l'ambient fosc, fumejant, i viciós de les sales petites”, aquesta vegada la resposta no va acompanyar del tot. Una pena, probablement perquè per a molts va ser un concert desconcertant; sempre ho és.

Però no importa, és innegable la seva qualitat com banda i, sobretot, la seva personal proposta, fugint de lligams estilístics. El Columpio Asesino són provocadors, estan fent realment la música que volen, com probablement dirien ells, “la que ens surt dels collons”. Aquesta valentia no és comuna en un panorama on molt del que és nou ve encotillat per modes. I escoltar alguna cosa tan distinta és d'agrair.