LPC3

Si bé el Gospel sorgí de les comunitats afrodescendents nord-americanes, no hem d'oblidar l'herència que aquelles persones heretaren dels sons africans que els seus avantpassats, al ser arrencats de casa seva, s'endugueren del continent negre. Per això tampoc és d'estranyar que un cor sud-africà prengui l'herència dels que van abandonar un dia la seva terra i la van transformar. És sabut que la migració és un fenomen de doble sentit, i els Soweto Gospel Choir són un clar exemple de la influència de la població afroamericana a la música del "continent negre".

Negre, se l'ha anomenat precisament, pel color de la pell dels seus habitants; tot i això, qualsevol podria percebre, a través d'un lleuger cop d'ull a l'aparent homogeneïtat de l'Àfrica, l'amalgama de tonalitats de negres que existeix entre els africans. De fet, el "continent negre" està regentat per la primacia dels colors, i ni molt menys, l'aspecte visual és homogeni, doncs no hi ha teles més alegres i diferents que les que trobem a l'Àfrica. La diferència, podríem dir, seria el tret homogeneïtzador. Diferència que no separa, sinó que uneix; la pell, els teixits amb que vesteixen, les ètnies de procedència, els països pels que han estat colonitzats, les llengües, els costums... Però el que aquí m'interessa remarcar és la diferència de colors en la paleta vocal, la varietat de textures amb què ens trobem si parem l'orella i escoltem un dels seus càntics. Veus gruixudes, veus tristes, veus primes i agudes com una agulla, veus vibrades, veus profundes, veus madures, veus dolçes, veus trencades, veus del passat, veus d'esperança. No són tan sols veus sinó mostres de la diferència que conviu, majoritàriament de manera pacífica, en el continent del qual Sud-àfrica n'és una de les parts més desenvolupades econòmicament parlant. I tots els matisos de les veus africanes semblen estar representades pels membres dels que dijous ens delitaven, amb un esclat de colors visuals, sonors...
No era la primera vegada que actuaven a Barcelona però si la primera vegada que vèiem el seu espectacle The best of, per això vàrem decidir tornar a assistir al Palau un Nadal més, per comprovar com la virtuositat d'uns cantants compromesos amb les causes socials a la seva terra, eren capaços de sorprendre i contagiar-nos trets de les seves cultures que ens ajudessin a apropar-nos, encara que fos durant uns minuts, a un continent que, tot i tenir-lo tant a prop, ens és estrany i desconegut en la seva majoria. De moment, el que teníem clar és que aquest prejudici generalitzat d'anomenar "continent negre" a un continent ple de colors i de diferències que es fan paleses en actes artístics com el que ells protagonitzen, s'havia d'esborrar del nostre ideari.

El següent que es descobreix en aquest espectacle, més que en cap altre, és que, indiscutiblement, a l'Àfrica, dansa i música estan absolutament units i són indissociables. Ja els sons dels djembés o els sons vocals que imiten la naturalesa, ens anuncien que el gospel que aquest grup interpreta no és un gospel ortodox sinó que integra elements molt més transcendents, herències de banda i banda del planeta però interpretades des d'una manera de veure el món particular de la població africana, que integra moviment, imatge, so i una llarga llista de recursos visuals. La música africana, com és sabut, és l'herència oral transmesa d'una generació a l'altra, per tant, és potser de les coses més importants que un Africà pot posseir. La dansa, que seria l'altra gran possessió, a través del moviment coordinat al voltant del ritme dels tambors, és una exhibició constant i fervorosa de virtuts davant la resta del grup. Un element sociabilitzador que serveix, alhora, per a adornar la música, sovint frenètica, que uns percussionistes amb els músculs dels braços i els dits adobats des d'edat primerenca, improvisen a través de ritmes marcats i clarament definits per a cada tipus de cerimònia, celebració o motiu de festa que es proposi el grup. Sempre amb una sensualitat brutal, el llenguatge corporal ens envia un missatge que va més enllà del merament escènic i que es fa extensiu i complementari de l'altre llenguatge, el cantat. El moviment de l'Africà quan balla està carregat de valor simbòlic, per això crec que és molt encertat que el grup hagi anat integrant, cada vegada més, la dansa en el seu espectacle com a part de la seva màgia, part d'una visió del món concreta i pràcticament nova per als occidentals, ja que pocs de nosaltres ens hem atrevit a experimentar en les pròpies carns de manera rigorosa el que sigui ballar la vida des d'una perspectiva africana. Com ho podríem fer si ni tan sols sabem què és això de la perspectiva o l'imaginari Africà? Ballar la vida, cantar la vida, viure la vida, no són sinònims però són complementaris i inevitablement conseqüents. Algun especialista en la matèria ens hauria d'explicar per exemple, el que significa alçar les mans cap al cel o cap a la terra... nosaltres, des del seient d'espectador passiu, només podem interpretar modesta i subjectivament el que ens provoca el cúmul de percepcions sensorials de l'experiència real dels artistes que formen SGC. Però d'entrada sabem que ens obre una sèrie d'interrogants, i això sempre és positiu.

L'últim que em quedaria dir sobre el que l'espectacle dels de Soweto em va transmetre és que un tret característic de la seva música i de la seva dansa és l'aspecte infantil, l'aspecte més sincer i més pur per mi. Sense censures estilístiques, una veu trencada i ronca o una veu fràgil i suau es compenetren i es complementen, tan com un baríton i una soprano, però tots ells jugant com nens. L'aspecte infantil i bru és l'aspecte del joc. Sembla que el joc entre homes i dones, entre homes i homes, entre dones i dones, entre tots amb tots, no s'ha deixat de banda en l'univers de la música i de la dansa africanes, sempre somrient, divertit, i fent somriure i divertir-se a l'espectador, el joc neix, creix i es transmet... i sembla que mai mor, i sobretot, sobreviu sorprenentment a la globalització. Potser és per què la població africana és una població jove a diferència de la nostra? Potser per què les societats africanes estan aferrades a la supervivència? Potser perquè qualsevol de les seves creences religioses estan íntimament emparentades amb l'animisme? Potser per què el poder i el pes de la seva història i tradició és més fort que qualsevol aspecte efímer que pugui fer trontollar els seus costums?  És una de les tantes qüestions d'aquesta crítica que hauria d'atendre a part. Però és un fet demostrable que la dansa i la música que ens transmeten està lligada al joc, a la il·lusió per la vida i a l'esperança.

Dos punts negatius del seu directe són l'extremada previsibilitat deguda al fet de tenir-lo preparat al mil·límetre, que fa que de vegades sigui avorrit, i la utilització dels recursos fàcils, dels que ja hem renegat en altres crítiques, acabant el concert amb l'Oh Happy Day.  L'altre punt negatiu el té l'organització o potser la sala, responsables d'una mitja part innecessària, excessiva i que més que deixar descansar als artistes, distragué i desconnectà al receptor de l'espectacle de l'espectacle en sí, que hauria de ser una lliçó en continum que ens fes viatjar al continent dels colors i de l'oralitat de la tradició.