LPC3

L'últim concert de la gira del disc 2010 del Pau Vallvé es va donar a l'Auditori el passat dissabte 17 de desembre. Amb la sala Tete Montoliu plena fins a l'última butaca i el públic entregat, va anar desgranant al principi els temes d'aquest disc ajudat per un munt de loopers, guitarres i el bombo d'una bateria (com el Muchachito), flanquejat dalt l'escenari per part dels artistes d'Amniòtic Records, amb la Maria Coma als teclats, segones veus i alguna percussió, el Nico Roig a una estranya guitarra elèctrica (a estones polsada amb un tornavís) i en Jordi Casadesús al baix i al xilòfon. 

La majoria de temes van prenent forma en directe a partir de la superposició de petits i senzills loops per part d'en Vallvé, a qui es van sumant els altres músics d'una manera molt delicada i gairebé minimalista. Aquesta manera de musicar potencia les cançons en sí mateixes, com es mostra a Amics dels cirerers, Encara no o Tots els buits del món, entre d'altres. Els teclats de la Coma i la guitarra d'en Roig sumen molts enters al global tot i que a vegades sembli que no hi són.

Era l'últim dia de gira, i en Pau Vallvé estava molt xerraire. Va explicar que Amics dels Cirerers ha sortit al Spotify per error sense la "s" del plural de cirerers, i que tothom que li comenta alguna cosa sobre la cançó la cita en singular, amb la qual cosa ell sap que no s'han comprat el disc sinó que l'han escoltat per internet. Molts altres haguessin blasfemat contra la pirateria amb algun discurs preparat i condemnatori; el Vallvé no. Va explicar l'anècdota com per fer riure mentre intentava que algú comprés els discos que havien portat i deia que cultura també era mirar continguts a seriesyonkis.com; i va seguir cantant, conscient del mèrit de la creació i supervivència d'Amniòtic Records (recordem, la discogràfica on s'allotgen des del mateix Pau Vallvé fins a la Maria Coma, en Nico Roig o els Inspira) en unes circumstàncies com les actuals.

Tot i el paper d'en Vallvé dins l'escena d'avui en dia de gent que fa cançons en català, no es vol refugiar tan sols en el que es fa aquí sinó mantenir part de l'atenció posada en allò que ve de fora. Ja en el disc 2010 es versiona una peça d'una de les grans de les dècades recents, el All is full of love de la Björk, i en aquest últim directe de la gira en Vallvé va voler homenatjar a una altra de les bandes amb més consistència i repercussió actualment, els Radiohead, i més concretament a un disc que va canviar la manera de pensar la música a molta gent, entre ells el Vallvé. El disc era el Kid A, de principis de dècada dels 2000, i la delicada versió que va fer, tot sol a l'escenari, era Motion Picture Soundtrack.

El directe va seguir repassant el repertori d'aquest 2010 (especial menció per la preciosa La iaia ha fet nevar), va aturar-se en un parell de temes d' u_mä, que van sonar molt lligats al repertori ja tocat, i va anar a parar a l'assassinat metafòric de l'Estanislau Verdet. En Vallvé ens va explicar com va matar al seu àlter ego Estanislau Verdet en un atac de maduresa. Havia creat aquell personatge per a poder desbarrar amb llibertat contra tot i contra tothom, però se li va escapar de les mans. Utilitzava paraules com llamàntol, lèmur o estruciformes com a substituts de paraules massa bèsties que formaven part de la lletra original. Això va ser vist per alguns com una renovació de les lletres catalanes quan era un senzill dispositiu de substitució. A més, en Vallvé tenia cada cop menys ganes d'enviar-ho tot a pastar i va decidir executar a l'Estanislau Verdet. Gairebé com si fos un petit rèquiem van sonar L'all ho és tot pels anglesos i Un finlandès nascut al Congo. Descansi en pau!

El directe arribava al seu final, però no va tenir el regust amarg dels concerts de fi de gira perquè, com van explicar, en breu tornen a donar voltes tots quatre presentant el nou disc de la Maria Coma, el Magnòlia. L'últim tema, un senzillíssim però colpidor Molt bé, va ser un perfecte fi de festa: això ha començat molt bé, tot ha anat molt bé i ara ha acabat també molt bé.