D'estar per casa

Bernat Dedéu 20-12-2010

Orquestra Camera Musicae. Coral de la Universitat Rovira i Virgili. Tomàs Grau i Montserrat Rios, directors.

L'Auditori, 13 de desembre de 2010

-La visita de l'Orquestra Camera Musicae del Camp de Tarragona (OCM) a l'Auditori barceloní és una molt bona notícia i conforma un d'aquells esdeveniments que serveixen per explicar millor la somorta vida musical catalana. Encara enguany, la mobilitat de les nostres formacions musicals és tremendament reduïda i resulta molt difícil veure orquestres del país fora del seu nucli d'acció més immediat. Aquesta notícia és ben trista, fins i tot escandalosa, més encara si pensem que molts tòtems sonors (com ara l'OBC i l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu) són sufragats per tots els catalans i quasi únicament gaudits, si es dóna el cas, pel públic barceloní. En aquest sentit, cal recalcar especialment que l'OCM sigui una excepció a la constant; no només presenta una activitat frenètica, amb visites sovintejades a la capital, sinó que mostra una àmplia incidència musical al Camp que li dóna nom. Felicitem de tot cor als seus impulsors, perquè no ho han tingut gens fàcil.

Fet l'elogi, passem a la música; sovint, el crític nostrat sempre experimenta certs problemes existencials quan analitza la feina d'una orquestra de casa, plena de cares conegudes i saludades. Com a músic, servidor coneix perfectament les dificultats d'alçar un concert al territori, per la manca d'hores d'assaig, les dificultats econòmiques i laborals que arrosseguen els meus col·legues i que -toquem metall- no tenen gaire pinta de millorar... Nogensmenys, sovint cal denunciar-ne les mancances sonores amb la mateixa energia amb la qual jutjaríem una orquestra professional de la millor categoria. Així com no serem mai un país normal fins que els músics de casa tinguin unes condicions més dignes i abandonin la indigència, tampoc no hi arribarem fins que la capacitat crítica ens la comencem a aplicar tots plegats. Tolerar certes actituds i defectes interpretatius, simplement perquè els fan els de casa, no ajuda ningú; per tenir una vida musical normal, també ens cal un públic d'esperit crític. Fi del sermó.

Es pot acusar de perepunyetes aquest signatari, però aquest clima d'estar per casa, que tant mal fa encara a algunes de les nostres formacions, es va repetir -dissortadament- al concert ressenyat de l'OCM. Una orquestra seriosa no pot sortir a escena amb alguns integrants duent-hi ampolles d'aigua, no pot tolerar que el seu contrabaixista mogui l'instrument com si fos en una orquestra de tangos, mentre pica l'ullet a les cel·listes; una orquestra que es presti no pot admetre que el seu notable concertino, Giovanni Giri, xiuxiuegi amb sonora indignació "al trompa, lo mato", després d'un atac fallit de l'instrumentista en qüestió a la peça de Hindemith (l'atac havia estat efectivament erroni i entenem que l'expressió era metafòrica, però aquest no és el tema...), ni por assumir que -en sortir a escena- alguns dels músics saludin a la família amb gran entusiasme.  Ho sento; no són mers detalls, ni manies persecutòries. Són signes de professionalitat, que cal exigir als nostres músics amb la mateixa energia amb la qual n'aplaudim sacrificis i encerts. Són detalls, insisteixo; i no cal passar per alt que la música s'ordeix sobretot en matisos.

-Feta l'esmena, l'OCM va plantejar un programa eclèctic i molt complert, iniciat amb una correcta interpretació del Magnificat de J. S. Bach. Entre les veus solistes, hi van destacar la soprano Marta Mathéu, de timbre clar i molt segura a l'Et exsultavit spiritus meus, així com el tenor Albert Casals, d'agut fàcil i centre ben format (li endevinem un bon futur en el repertori mozartià i belcantista, i d'aquí cap amunt). Al baríton Xavier Mendoza li manca pes vocal i elegància en el fraseig, mentre a la Marta Valero -tot i notar-li un enfosquiment tímbric de la veu certament bonic- ens costa encara ubicar-la en el registre de mezzo. Al llarg del Magnificat, l'orquestra va demostrar una bona disposició. Cal insistir en la importància del seu concertino Govanni Giri que, a banda d'intents d'assassinat, condueix la seva secció amb molta traça, incidint en el fraseig amb una musicalitat i intenció que agrairíem també a la batuta... Cal destacar també la tasca de la Coral de la Universitat Rovira i Virgili i la seva directora Montserrat Rios, amb una interpretació sense fissures.

A la segona part, l'esperit nadalenc ens va envair -coses del calendari...- amb Tuttifäntchen (1922), extravertida composició de Paul Hindemith amb una expressa voluntat il·lustrativa i dansable, que el director Tomàs Grau no va tenir problemes en concertar amb un tempo ben àgil. El compositor Albert Guinovart, artista resident a l'OCM des de la temporada 2008-09, va posar-hi la seva part amb una Suite Nadalenca formada per arranjaments de peces populars de tota la vida; en Guinovart les desplega de meravella, i suposo que produeixen caliu entre el públic, tot i que a servidor ja li produeixen certa fatiga... A l'orquestra li somriu la corda alta, però els violoncels presenten excessius problemes de coordinació i un so notòriament metàl·lic. L'agilitat del metall -com sap el concertino...- també s'ha de millorar força. Grau porta l'orquestra amb mà ferma, i n'assegura la quadratura, però li aniria bé complementar aquesta seguretat amb més ductilitat en el gest (desfer-se de la influència Salvador Mas, matar el pare, seguint amb la metàfora fàcil, l'alliberaria interpretativament...).

En qualsevol cas, el primer que cal fer és abandonar per sempre l'estar per casa, i anar més enllà. Si no és molèstia...

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!