LPC3

Paul McCreesh i la seva cort (els Gabrieli Consort & Players) van protagonitzar la segona onada del desembarcament a Barcelona de la poderosa flota musical britànica, en la cita anual que ens proposa la Fundació La Caixa i amb la Passió segons Sant Mateu. Una versió minimalista, amb només vuit cantants que havien d’interpretar tots els papers solístics i també les parts corals (un per corda!), amb l’ambició d’evocar amb major fidelitat les condicions d’execució de l’època de Bach; argument falaç, però: per què veus femenines si Bach només disposava de nens en el seu cor? per què un recinte laïc i “frívol” com el Palau, quan aquesta música va ser pensada per a l’acústica exuberant de les esglésies de Leipzig? on és la litúrgia que permet entendre amb més profunditat el drama humà i diví que s’explica, i que des de Mendelssohn és un simple espectacle i no pas un acte litúrgic, un ritual amb bona música? i encara més: per què convertir en simples espectadors un públic que a l’època participava activament en l’execució, cantant tots els corals de l’obra i implicant-se en la tragèdia narrada? Benvolguts amics, no cal que disfraceu amb presumptes criteris historicistes produccions que simplement són més rendibles. “Quin mal hi ha?” podríeu pensar... Molts: tants que poden acabar desvirtuant l’esperit d’aquest colós musical i fins i tot el missatge d’emoció que buscava el kantor de Leipzig. En la versió de McCreesh, per començar, hi faltava un personatge molt important, un protagonista de l’acció, ineludible i present en totes les escenes: el poble, la turba, la massa, la gent del carrer a qui Bach dóna un paper molt rellevant, expressiu, poderós, d’una forta presència. L’estructura d’aquesta Passió pivota a l’entorn d’un cor que tremola, que crida, que es plany i increpa, i que cal poder distingir amb claredat de la resta d’actors de la història (Jesús, Mateu, Pere, Pilat...) i de les abstraccions reflexives i simbòliques de les àries (en mans dels solistes). No té res a veure un coral cantat per un cor o per un octet vocal, per més bé que ho facin. Un altre element ignominiosament obviat en aquesta producció van ser les veus blanques que canten els corals inserits en el primer i l’últim número de la primera part: l’orgue (que els va suplantar com va poder, amb l’ús d’uns registres absolutament inadequats i gairebé frívols) no pot transmetre mai la captivadora innocència, la petitesa, la ingenuïtat, la bondat que transmeten les veus infantils, elevades a símbol de la condició humana que plora indefensa i compungida (com un nen!) el patiment i la mort de Crist.

No obstant, si no en el seu esperit, la música de Bach si que va sonar en excel•lents condicions, en una versió elegant, refinada, aristocràtica. McCreesh va dirigir tota l’obra de memòria, en una exhibició d’audàcia i amb una seguretat aclaparadora, amb un gest molt expressiu i en alguns moments coreogràfic. L’orquestra, excepcional, va mostrar una precisió absoluta, amb una secció de fusta impecable i tímbricament homogènea, una corda prodigiosa (sublim el concertino Oliver Webber a Erbarme Dich) i un baix continu modèlic i molt implicat en l’artesania bachiana.

Mhairi Lawson (que substituïa la soprano Deborah York) va protagonitzar un dels moments estelars de la nit, a l’ària Aus Liebe, amb una veu exquisita, un domini abassegador d’un instrument privilegiat, riquíssima en matisos dins la simplicitat, i que va concedir un valor poderós, expressiu i dramàtic als silencis que esquitxen estratègicament aquesta ària. Julia Gooding va brodar l’ària Blute Nur i la contralto Diana Moore va complir amb molta correcció però va quedar totalment eclipsada per una de les revelacions del concert, el contratenor Daniel Taylor, que va deixar l’auditori hipnotitzat amb una veu de cap timbrada, rodona, coberta però brillant, bellíssima en els aguts i homogènea en tota la tessitura, càlida i acollidora, amb una agilitat acrobàtica i una enorme capacitat comunicativa: ens va obsequiar amb una de les millors versions de l’ària Erbarme Dich que mai s’hagin sentit en els últims anys. Peter Harvey va ser un Jesús elegant, sobri i magnífic, amb una veu vellutada, de timbre exquisit, brillant i poderós als aguts però pobre als greus (és realment baix?).

Qui en realitat va patir la “passió” i el sofriment de la nit va ser el tenor Joseph Cornwell, a qui va tocar la feina titànica i sobrehumana de fer el paper d’evangelista i alhora cantar les parts corals: això representa una autèntica marató, una prova de resistència física (que en alguns moments ens va fer témer per la seva integritat vocal) però també una perillosa pirueta psicològica, ratllant l’esquizofrènia, per haver de suportar dos papers de magnitud, en una altra de les compromeses i qüestionables decisions de McCreesh. I en aquestes circumstàncies va sortir un Mateu distant, frívol, poc versemblant i descentrat, amb una capacitat vocal i expressiva coartada i limitada pel sobreesforç.

Menció especial mereix la interpretació de l’ària Komm, Süsser Kreutz, on la viola da gamba fa un emotiu diàleg amb el baix solista. Va ser un moment sublim, propiciat per l’al·lucinògena interpretació de la violagambista Reiko Ichise que va treure un so planyívol, lacerant i que va aconseguir un insospitat efecte d’extremada plasticitat; la creu, evocada per les paraules del baríton, es cosificà, va prendre forma, es va materialitzar en una imatge màgica: la inquietant i suggeridora geometria formada per la verticalitat de la caixa de la viola, i la horitzontalitat de l’arc, en perfecta harmonia, amb la figura tel·lúrica de Reichi al darrera, abraçant l’instrument, aferrant-s’hi amb una sensualitat inusual, esgarrapant les notes i traient-ne un so contorsionat i ple de batzegades: la millor imatge musical del gemec, del dolor i del patiment. Va ser un moment altament teatral; allí hi havia escena i al cronista li va recordar la llegendària versió escenificada per Johnatan Miller a Santa Maria del Mar. No en va, Reichi es va endur l’ovació més enfervorida de la nit per aquests seus cinc minuts de glòria (o de passió!) que van commoure el privilegiat públic.

McCreesh es va anar entonant durant el concert, i allò que havia començat fred, quirúrgic, asèptic i sense emoció, va acabar amb un autèntic terratrèmol emocional.