LPC3

Qui ha dit que en un auditori només s'hi escolta música? El dissabte passat, el grup Di Gojim ens va demostrar que això no és pas així. Sota el títol d’”Espectacle teatral de música d’arreu de món” aquest grup holandès dedicat a la música klezmer ens defineix d'aquest gènere musical com a “música de vida, música d'amor” i talment, al llarg de les més de dues hores d'espectacle, ens ofereixen una clara exemplificació del que volen dir amb aquestes paraules que poden sonar a tòpic a priori. Des d’un bon començament ens sorprenen. No n'hi ha prou amb tocar i cantar, sinó que cal ballar, cridar, actuar, riure i plorar, fer comèdia i sobre tot divertir-se. Entre cançó i cançó se’ns explica una història, o un conte, a voltes una crònica, i a voltes una simple digressió sense cap fi, excepte el de passar una bona i entretinguda estona que ens presenta el que escoltarem i que al llarg de la vesprada ens fa viatjar arreu, tal i com se’ns anuncia des d’un bon principi.

D'una impressionant versatilitat, cada tema ens és presentat mitjançant una formació instrumental diferent. Són sis intèrprets, però no us pensareu que només toquen sis instruments! Més de vint instruments diferents passen per l’escenari i per les mans d’aquests acròbates del so, en les situacions més diverses que hom pugui arribar a imaginar: un acordionista que parla de la bellesa de les flors, un trio de cítara, violí i darbuca que ens remet a la música yiddish més tradicional, un conjunt de clarinet, trombó, acordió, bateria, contrabaix i piano per fer les versions més jazzístiques i tantes d’altres que ens duen agafats de la mà. Cada tema és una explosió de sorpreses, ensurts, acudits i jocs que no fan altra cosa que deixar bocabadada l’audiència.

On són els músics estàtics, seriosos, vestits de negre i amb un posat transcendental que omplen habitualment les sales de l'Auditori? Veure discutir un clarinet i un trombó, frase a frase, compàs a compàs, i que en l’aferrissat duel, van d'un extrem a l’altre de l'escenari per tal de defensar-se i de contraatacar; veure aparèixer un acordionista del no-res que acompanya al qui canta amb una naturalitat com la d'aquell que xiula despreocupadament a la dutxa; veure dos músics caminant per damunt d'una soga que uneix dos gratacels de Manhattan o veure un muntatge d’ombres que els mateixos músics van configurant a mesura que toquen són imatges d’allò més normal per aquest singular sextet de possibilitats artístiques il·limitades.

On és vist això? Di Gojim ens ho posa davant dels nassos d'una manera fresca i lleugera, amena i agradable.

I no en tenen prou amb tota aquesta dosi de música, que a sobre, fan jugar al públic amb les projeccions que al fons de l'escenari els acompanyen durant tot l’espectacle. A vegades decoren i a vegades protagonitzen agafant el fil conductor de l'espectacle de manera que ens obliguen a tenir un peu aquí i l’altre en el món imaginari amb el que interactuen constantment amb la seva música i les seves històries. Ens trobem davant d’un gènere que sobrepassa les etiquetes. Donades les circumstàncies no sé com anomenar el que fan: temes? cançons? peces? números de circ? o directament petites obres d'art? Segurament que aquest últim és el terme que necessitaria per tal de representar la unió de música, talent, bon humor, missatge i creativitat que aquests sis personatges ens han demostrat d'una manera tan evident i eloqüent que són capaços de crear. El final de l’espectacle va estar marcat per una platea dempeus i sorollosíssima desitjosa de seguir gaudint amb aquella mostra de música klezmer i que de ben segur no va deixar indiferent a ningú.
Només em resta manifestar públicament el meu més sincer i fogós agraïment a aquest grup que m'ha permès recordar què pot arribar a ser la música.