LPC3

Sarastro. Solin Colinban
Tamino. Tomislav Muzek
Pamina. Maite Alberola
Papageno. Alex Esposito
Papagena. Judith Halász
1a dama. Sigrid Plundrich
2a dama. Mireia Pintó
3a dama. Marta Knörr
Monostatos. Jürgen Sacher
Orador. Wojtek Gierlach
Tres genis. Veus blanques del Tölzer Knaben Chor: Jörg Lehne, Felix Palm, Frederic Jost
Home armat I/Sacerdot II. Pablo Carballido
Home armat II/Sacerdot I. Marco Moncloa

Direcció d’escena: Daniele Abbado
Direcció musical: Antoni Ros-Marbà

Orquesta Sinfónica de Galicia
Coro de la Comunidad de Madrid


Mozart i la seva simbologia bé podrien ser tema recurrent en qualsevol estudi sobre música. El Festival Mozart 2007 acabà la seva sempre interessant programació, amb la Flauta Màgica, òpera simbòlica i carismàtica, que gaudeix d’un amor remarcable per part del públic. Amb un repartiment que aposta per les veus joves, el Festival optà per la producció de Daniele Abbado, fill del mític Claudio, i pel reclam mediàtic de la Reina de la Nit d’Erika Miklosa. Una Flauta Màgica no és una Reina de la Nit, però s’ha de reconèixer que les seves dues àries son justament conegudes i ansiosament esperades pel públic. Miklosa és la Reina de la Nit dels nostres dies, consagrada en l’edició discogràfica de DG (gravada per el miraculós Claudio Abbado); la hongaresa evidencia una fascinació vocal especial amb el personatge. Un timbre esmaltat que esclata amb brillantor en les notes agudes, picats i sobreaguts radiants, acompanyen una seguretat i una prestància escènica envejables. Va cantar amb convicció i es va endur el públic a la butxaca com solament la Reina de la Nit ho pot fer. La Pamina de la soprano de Silla (València) Maite Alberola va representar la jovenesa i futur d’una veu envellutada i rica d’harmònics i amb una natural facilitat de projecció. En el debut del paper, Alberola deixà constància del seu potencial amb frases belles i un gust musical remarcable; a falta de filar la messa di voce i igualar el color del registre mitjà amb l’agut en passatges claus com l’ària o el quartet dels nens, la seva consolidació i evolució com una de les sopranos espanyoles més destacades és innegable. El jove i segur Papageno d’Alex Esposito va ser l’altre triomfador de la nit. La matèria vocal és envejable en cos i força, el color de veu fosc, potser massa per un Papageno, va anar evolucionant en una actuació de menys a més, fent riure en el segon acte i signant una interpretació vocal-escènica rodona. El Tamino de Tomislav Muzek té el color i les notes del príncep mozartià, però li mancà un fraseig i, sobretot, una personalitat musical més acusada, ja que el seu cant, més aviat pla, no ajudà en la simpatia i dolcesa que necesita el tenor mozartià. Tampoc el recolzà una actuació bastant monòtona i poc dinàmica que bé es pot deure a la direcció escènica de Daniele Abbado. Sorin Coliban enlluerna amb la seva veu, ben impostada i densa, que no pateix en els aguts i que es va diluint en els greus, fins a desaparèixer auditivament en les notes més abissals. Un Sarastro amb prestància i qualitat que es desdibuixà totalment en les famoses notes greus de basso profondo que el romanès no sembla tenir. Un segur Monostatos de Jürgen Sacher i unes elegants i sinuoses tres dames completaren un repartiment compacte i de qualitat. Menció d’honor pels tres genis interpretats per les veus blanques del Tölzer Knaben Chor; Jörg Lehne, Felix Palm i Frederic Jost, deixaren ben alt el pavelló d’una escola de nens cantors que s’apropa, amb orgull, a la del mítics nens cantors de Viena. Per desgràcia no es pot dir el mateix de la discreta Papagena de Judith Halász , de notes irregulars i emissió pobre. La direcció musical de Ros-Marbà és sempre analítica i clara en la gestualitat, però començà amb tempos lents en el primer acte -extenuant duo Pamina-Papageno, i amb algun desajustament entre fossat i cantants amb les dames i Monostatos. Al segon acte el tempo intern de la versió de Ros-Marbà s’anà imposant amb una dignitat i monumentalitat treballada, amb un ressaltable so dels instruments de vent, tan importants i essencials en la bellesa de l’orquestra mozartiana, incidiren en el so nítid i excepcional de la gran Simfònica de Galicia. Bona labor la del Coro de la Comunidad de Madrid a les ordres de Jordi Casa Bayer. La direcció d’escena pecà de fragmentària, però l’òpera ja fa aquesta sensació multi espaial i de trencaclosques. La mescla d’un vestuari més aviat clàssic (tres dames, Pamina o Tamino) xocà amb el circ dels acompanyants de Monostatos o amb l’aspecte selenita i fosc de la Reina de la Nit. Els moviments i la il·luminació correctes sense més.