LPC3

Com quan t’asseus a la butaca d’un cinema per veure alguna pel·lícula i aquesta et fa sentir part de la història, et colpeix i t’emociona; el concert que Rokia Traoré ens ha ofert aquesta nit ha estat sens dubte un concert difícilment oblidable i que ens ha tocat la fibra.

Un silenci rotund envoltava l’escenari mentre bateria, baix, guitarra, n’goni i veus, explicaven cada història amb calidesa, energia i rotunditat. Instruments que s’alternaven amb les vibracions puntejants de l’mbira o marimba, que ens transportava al cor de la sabana. Ens sorprenia la presència d’una arpa, instrument originari d’Àfrica, que ampliava la riquesa de sons reproduïts durant la nit. Sons que ens convertien en un públic similar al dels griots o trobadors africans, receptors i difusors de la saviesa mil·lenària que l’historia d’Àfrica ha anat conferint generació rere generació als transmissors de la cultura oral.

Com un conte, cada cançó era narrada amb certa escenificació, amb una il·luminació que ha estat completament encertada en cada tema. Els braços i dits de la cantant es transformaven en baobabs, els seus ulls expressius i la seva mirada fulminant travessava l’amfiteatre de l’Auditori contagiant sentiments i sensacions, que només a través del disc que presentava la del llinatge Traoré, serien impossibles de percebre. Llenguatge corporal mesclat amb una acurada i aconseguida instrumentació, per a transportar-nos a tots al cor d’un continent encara desconegut.

Asseguts en butaques, cosa inusual en un concert de música africana, l’artista aconseguia posar-se el públic a la butxaca, gairebé hipnotitzant-lo amb la seva veu i la seva mirada penetrant, a vegades fins i tot trista. Dolça i també amarga, forta i també suau, com el te d’Àfrica, Rokia mostrava les seves múltiples cares, sempre fidels a les seves arrels.

Si bé els últims anys les músiques del món han omplert cartells de festivals d’estiu del nostre país a dojo, sovint els concerts que han dut a artistes del continent veí s’han convertit en punt de trobada dels africans emigrats a Catalunya, en soirées africanes on el ball i el festeig han estat la tònica de nits a sales com Bikini o l’amfiteatre del Porta Ferrada a Sant Feliu de Guíxols. Aquesta nit els moments de reflexió s’han imposat als de festivitat, tal com els mites pretenen, malgrat el fi de festa ha estat una explosió d’energia per part de músics i públic.

Com Oumou Sangaré, Rokia escriu sobre temes socials i denúncia injustícies. Declarava, després de la intervenció d’espontanis africans sobre l’escenari, que les fronteres que aïllen Àfrica de la resta del món només li impedeixen a aquesta mostrar el seu vertader ésser, trobar el seu vertader lloc al món, evidenciar la seva riquesa. Deixant ben clar que això no ha de succeir per raons humanitàries sinó pel propi pes que Àfrica s’ha d’autoconferir a nivell mundial, la cantant de 34 anys, llençava un crit esperançador cap al que en termes econòmics és el continent més pobre.

La família Traoré pertany a l’ètnia bambara, llengua en la que canta i xiuxiueja la majoria de lletres Rokia, juntament amb el francès colonial.

Tradicionalment els Traoré pertanyien a la noblesa de l’imperi manding de Mali, on aquesta família tenia prohibit dedicar-se a la música; però gracies a la seva posició privilegiada Rokia pogué viatjar de petita per diferents països del món, estudiar a Brussel·les i alhora seguir els passos del gran mestre Ali Farka Touré, de qui hereta el blues minimalista. També influenciada pel jazz, com demostra la participació en festivals d’Estats Units al costat d’estrelles de la talla de Dianne Reeves, adopta una versió de The Man I Love de la ja desapareguda Billie Holiday, versió que ens posa els pèls de punta amb una veu penetrant i a vegades fins i tot tenebrosa. El rock també es deixa entreveure, sobretot en el ritme d’algunes bateries i el so de la guitarra, i algun "slap" del baixista ens recorda que les arrels del funk i la majoria de músiques sorgides dels descendents africans a Amèrica, són d’arrel africana. Una arrel africana, que tot i que, en aquest cas s’ha vist matisada per sons, instrumentació i producció cada vegada més occidental, no es veu degradada.

Aquesta mescla que ens mostra la maduresa de l’artista, com els diferents colors de la paleta d’un pintor, no fan més que enriquir la seva música, que reitero, en directe passa a ser una experiència reflexiva i colpidora, que aporta llum sobre la realitat humana. La converteix en una música universal, que envaeix la intimitat del públic profundament, traspassant fronteres entre el jo i el tu, convertint als assistents de l’espectacle i als músics en un tot ontològic que Àfrica viu encara en els nostres dies d’individualisme i pobresa. Un tot absolutament misteriós per a nosaltres que ens ha deixat intuir en un sol directe alguna realitat que que es deixa descobrir a través de la música de la que es pot convertir en llegenda pel seu prolífic treball artístic.