LPC3

Després del seu fantàstic Parsifal, sembla que l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu hagi perdut la temença a abordar les maratons sonores més temudes. Aquesta Cinquena de Bruckner arriba en un moment òptim de la formació, i abans que res cal destacar la magnífica tasca del seu titular Michael Boder, un artista en contínua progressió que va dirigir aquest tòtem del repertori simfònic pràcticament de memòria, sense perdre mai els papers. Els reptes de la partitura són prou coneguts; mantenir la tensió musical en una peça de quasi hora i mitja de durada, servir amb claredat el treball contrapuntístic de l'autor i no desgastar el múscul de l'orquestra per ordir netament l'esclat final. Boder ho va aconseguir, però parcialment.

Ens va plaure un inici del camí molt ben apianat als contrabaixos, amb vent ben preparat en els seus breus apunts irònics. L'orquestra estava atenta a les sacsejades dels primers compassos, i va marcar molt bé els espetecs que marquen els contrastos d'aquest inicial Adagio-Allegro. Molt ben ordits, els pizzicati a la corda i fantàstic l'acompanyament del violí als apunts dels companys de corda (només podem esmenar alguna imprecisió de les trompes, que ja acostumem a sentir al teatre...). En qualsevol cas, és ben fàcil fer avorrir aquest llarg primer moviment, i Boder ens va mantenir interessats en el decurs del so fins el pompós final.

L'Adagio: Sehr langsam va mantenir la cura als pizzicati: és bo que una formació no perdi l'enigmàtica i el caràcter expressiu quan apiana. Boder seguia comandant bé la nau, i l'oboè i el fagot responien correctament a la primera crida. No així la flauta, mancada de gràcia i de cos sonor. La corda havia esmorzat bé, ben comandada amb destresa per l'excel·lent concertino Kai Gleusten. Boder va conduir molt bé el seu gloriós final, un dels més sorprenents del corpus simfònic.

Les pegues van començar amb el dificilíssim Scherzo: Molto vivace, moviment marcadament valsístic que va quedar desdibuixat per una evident manca de coordinació entre seccions i una orquestra un pèl cansada, amb un metall cada vegada més impur (les trompetes van acabar cridant de mala manera). El curs va tornar a la calma amb un Finale: Adagio - Allegro moderato ben travat (és impressionant veure-hi el treball motívic brucknerià, en forma de recapitulació de temes provinents de la mateixa peça). Boder va jugar molt bé amb els seus espais de silenci, i no va poder donar més rendiment a uns violoncels un pèl fatigats per la marató. Amb la corda desdibuixada, es va perdre el contrapunt bestial que s'insufla a la partitura, parcialment desdibuixat als fugats de la part central del moviment. No obstant això, Boder filà bé la tempesta final de la peça.

Curiosa orquestra la del Liceu, sovint capaç de fallar en allò més elemental i  d'aguantar amb dignitat -en altres casos- els reptes més catedralicis del simfonisme. Insistim: carn de psiquiatre...