LPC3

Després de dues temporades deixant-nos seduir per la vida dels fangosos carrers de New Orleans, per l'ambient humit dels seus clubs i per la música en viu sense amplificadors, el devastat pel Katrina barri de Tremé surt de les pantalles per arribar a la ciutat comtal. Un jove que porta a l'esquena tota la tradició de la riba del Mississippí n'és el responsable, i tot i que a la sèrie i a la vida real se'l coneix pel seu nom,Troy Andrews, sobre l'escenari es converteix en el prolífic Trombone Shorty, un dels més joves talents de l'estat nord-americà, que bufa amb el mateix virtuosisme trompeta i trombó.

Estem emocionats, expectants i fins i tot nerviosos, per veure en directe, per segona vegada a la ciutat, un dels exponents més joves de la música afroamericana. Si al 2005 Lenny Kravitz el presentà com a solista durant una gira per Estats Units, New York l'ha aclamat com a músic de jazz i Los Angeles com a estrella del rock. Però Andrews ha retornat al sud del seu país per lidiar amb la responsabilitat de la música i la cultura amb la que ha crescut, i amb la que triomfa des dels noranta. Així és com ha arribat, sent fidel a sí mateix, a transcendir les fronteres estilístiques de la música negra i a guanyar un Grammy al millor àlbum contemporani amb el seu disc Backatown (Verve, 2010). Amb l'Orleans Avenue, una formació que passa del heavy-metal al funk elèctric, el hip-hop, l'R&B o als elements més tradicionals de la música de Louisiana com les brassbands de carrer, i fins i tot que mescla elements tant dispars i dinàmics que ens recorden a la fanfàrria, Shorty ofereix un estil i un directe únics i que obren una nova branca al món del jazz.

El motiu per tornar per les nostres terres: l'àlbum For True (Verve, 2011). Guitarra, baix, bateria, percussionista, saxo tenor i saxo baríton van sonar com una màquina de ritme imparable, si no impagable, amb una complicitat en l'execució de Trombone Shorty i els seus balls i veu dolça immillorables. Temes dels seus dos àlbums van anar-se tornant amb versions com Shout dels Isley Brothers, però pel meu gust s'ha de ressaltar el sensualista Something Beautiful com la perla més comercial de tot el repertori. Moments súper funks amb James Brown com a àngel de la guarda, però sobretot una fusió que sacsejà prejudicis estilístics de tots els assistents, que si bé estàvem estrets, no vàrem parar de ballar durant l'hora i mitja de directe. Mentida, immòbils i atordits, sinó impressionats, ens va deixar un solo de trompeta on Andrews, amb la tècnica de respiració circular, es passà uns tres minuts de bogeria col·lectiva mantenint una nota vibrada. Hi pot haver millor manera d'obrir el 43è Festival Internacional de Jazz de Barcelona?

El múscul del que desfilava amb sis anys durant el Mardi Gras quedà sobradament demostrat; la capacitat de direcció de la banda patent en les indicacions improvisades que feu a la base rítmica, on els músics anaven bojos però no en fallaren ni mitja; el nivell de cada membre quedà il·lustrat en tot solo que els cedí... Però sobretot es demostrà l'esperit de superació d'un músic dedicat a la seva comunitat, que manté una concentració i una entrega constants sobre l'escenari, i que té la força d'un huracà a l'hora de bombardejar al seu públic.