LPC3

Impecable i luxosa es presenta l’edició d’una de les obres primerenques del compositor de les Estructures. L’editorial musical Tritó segueix amb la publicació de la gairebé totalitat de l’obra de Benguerel.

“El mínim que podem dir vers la música de Xavier Benguerel és que mereix ser coneguda”Paraules de René Leibowitz a la revista "Serra d’Or", Barcelona 1968.

“El “Duo per a clarinet i piano” (1963) podria incloure’s dins del grup d’Estructures que Benguerel va escriure entre el 1957 (per a violí sol) i el 1964 (per a violoncel sol); similars a aquestes, la seva forma es basa en una alternança de grups de dinàmica diferent i de diferent volum sonor, en l’ús de pedals-repeticions de grups melòdics i aparició insistent d’una sola nota, absència de línies cantabiles, descompostes per una intervàl·lica d’ascendència weberniana, etc. És aquesta una obra extremament equilibrada i escrita amb la perfecció i la concisió d’un artesà; hi apareixen algunes línies melòdiques - aquí d’influència schönbergiana -, que podrien definir-se com típiques del seu autor.

"L’obra està escrita articulada temàticament, amb reexposicions, etc.; això ens parla de l’interès del seu autor a dotar la seva música del màxim suport constructiu: qualsevol expressió o lirisme només pot manifestar-se si l’arquitectura interior és coherent i posseeix un gran ordre i equilibri”.

Pel seu interès descriptiu vers l’obra hem cregut convenient i adient reproduir, amb el permís del seu autor, l’escrit que anticipa a l’obra en la seva publicació. Estem parlant del comentari fet pel també compositor Josep Soler l’any 1969. A més no deixa de ser curiós i fins i tot morbós com pot arribar a descriure l’obra d’un creador un altre creador.

Primera composició de cambra on apareix el clarinet i escrit entre l’Estructura II per a flauta i l’Estructura III per a violoncel i també precedida d’obres més grans instrumentalment parlant com Cantata d’amic i amat, Successions, Concierto para dos flautas i Sinfonía continua.
Aquesta creació va ser estrenada per Juli Panyella al clarinet i Carles Santos al piano a la ciutat de Saragossa l’any 1966, intèrprets als quals anava dedicada l’obra i posteriorment va ser enregistrada pels mateixos per la desapareguda casa discogràfica Ensayo.

La peça, d’una curta durada, concretament 6’59’’, està composta d’un intel·ligent teixit contrapuntístic. Amb un fantasiós i brillant inici el tractament del clarinet és presenta arriscat i contrastat tan al que fa referència a les dinàmiques com a l’amplitud dels intervals. S’introdueix a la part del clarinet una petita però oportuna cadença enllaç amb la part final (Coda) els elements melòdics tot i que de ser d’una gran expressivitat tenen una forta càrrega temàtica. Un principi arquitectònic capaç de garantir una unitat.

Cal dir que recentment s’ha tornat a enregistrar aquesta vegada pel segell discogràfic Columna Música, Ref. 1CM0120 (veure ressenya) amb Joan Pere Gil i Jordi López com a músics.

(Bibliografia extreta del llibre “Xavier Benguerel Obra y Estilo”de Jesús Rodríguez Picó. Col·lecció Idea Música, ed. Idea Books)