LPC3

Ple absolut a la sala Luz de Gas per rebre a la Sílvia Pérez Cruz i al Toti Soler. Dues generacions es donaven la mà per a interpretar cançons d'abans i de sempre, més algun tema propi, facturant un directe magistral que va fer palesa la bona sintonia entre tots dos músics a l'escenari, on guitarra i veu es van agermanar per a crear un clima extraordinari que va permetre al públic paladejar amb molta satisfacció cançons majúscules.

La cantant empordanesa és un dels joves talents amb més projecció de casa nostra. Últimament s'ha deslligat d'un dels seus primers projectes, Las Migas, on no llueix amb la brillantor que es mereix, i ha començat a col·laborar amb figures emergents del pop de qualitat, com en Raül Fernández (Refree), amb gegants de la talla d'en Javier Colina (imprescindible el recent disc que han gravat amb el trio del contrabaixista navarrès, En la imaginación) o amb el guitarrista Toti Soler, una de les figures ja clàssiques de la cançó catalana. De la col·laboració d'aquest últim amb la Sílvia encara no tenim res enregistrat, i potser caldria, ja que l'harmonia que desprenen tots dos plegats en directe mereixeria una bona gravació en algun format per a ser recordat o per a que la gent que no hagi pogut gaudir dels seus directes en pugui fer un tastet.

En el directe a la Luz de Gas van desplegar un repertori força eclèctic, sempre dins del món de la cançó, que va arribar als moments més àlgids quan interpretaven peces d'arrel brasilera, com fados o bossa noves, que s'adapten perfectament a les característiques de tots dos músics. De totes maneres, boleros com el Bésame mucho (amb el que van obrir la vetllada) o sambes argentines com el Piedra y camino de l'Atahualpa Yupanqui també van estar a l'alçada. De tant en tant la Sílvia agafava la guitarra per a interpretar peces pròpies, com quan van musicar un poema de la Maria Mercè Marçal. També va lluir en Toti Soler amb les seves composicions, com en el poema musicat d'en Joan Vergés El nostre amor, en la referència al mític Ovidi Montllor quan recitava a en Segarra en un dels clàssics de la cançó catalana, La cançó de suburbi, o en el record dels versos de Salvador Espriu popularitzats pel Raimon en la immensa He mirat aquesta terra.

La veu de la Sílvia és una força de la natura cultivada amb anys d'estudi. Pot prendre registres fràgils, quan sembla un fil delicat a punt de trencar-se, o intensificar-se al màxim, com un cabal gruixut i poderós que tot ho pot; a la versió del Ay, pena, penita, pena popularitzada per la Lola Flores va combinar tots dos registres, quedant ben clar que té personalitat de sobres per fer-se seves les cançons i deixant a més d'un amb la boca oberta.

Els grans artistes mostren la seva grandesa quan tot el que toquen ho converteixen en or. L'últim bis de la nit va arribar amb a mexicana Cucurrucucú paloma, un tema amb el que personalment no havia gaudit mai i que sempre m'havia semblat una cançó molt menor; mai l'havia escoltada interpretada per la Sílvia Pérez Cruz i el Toti Soler, que la van convertit efectivament en or, fent que un mateix s'hagués de menjar els seus prejudicis amb molt de gust. El talent de la jove cantant empordanesa i del ja clàssic guitarrista del Maresme es van avenir perfectament, enlairant les cançons que interpretaven a altures màximes i mostrant que l'abisme generacional que els separa no és cap inconvenient per a què de la comprensió mútua sorgeixi un directe completament meravellós.