LPC3

Dues hores i mitja de sentiment sobre un escenari privilegiat. Una sorprenent mescla d’estils prendria els clàssics del gospel per contemporaneitzar un missatge que no caduca. Com passà la nit anterior, el Palau viuria una nit plena d’emocions, en dos formats del tot originals i inusuals en un festival de gospel com el que gaudim a Barcelona dies abans de les dates nadalenques.

La cantant d’òpera Bridget Bazile i els Moonwalk Singers– estil més propi, en un principi, de cantants blancs que no pas negres- que adapta un registre clàssic, impecable, dominant a la perfecció de manera totalment commovedora i amb actitud contundent un estil que forma part del llegat històric dels afrodescendents nord-americans. Centenars de components de l’institut de Gospel sorprenent amb una aparició escènica multitudinària; un Joshua Nelson hereu de la increïble veu de la “pubilla” del gospel –Mahalia Jackson- acompanyat de la formació més extravagant i heterogènia que pugui haver interpretat mai gospel al Palau. Sorpresa rere sorpresa, els assistents vivien progressivament sensacions molt diferents de la mà de dos projectes absolutament antagònics.

La tècnica de la cantant era absolutament impecable i produí justament l’admiració que aquesta es mereixia. La gent no es podia creure els elevadíssims aguts en l’amplíssim registre del que gaudeix l’artista, els canvis d’intensitat que donava a cada fraseig, dominant tant l’estil més clàssics com una veu desgarrada que ens mostrà a mesura anava avançant l’actuació... Quedà demostrat que es podia defensar amb la mateixa grandesa en diferents estils sempre transmetent amb la mateixa força.

Com donava a entendre un dels components de Klezmatics, ells representen un tipus de cosmopolitisme, amb cert aire hippie i multicultural, músics amb diferents arrels estilístiques comparteixen un grup que vol transmetre un missatge positiu i alegre sobre allò sagrat que hi ha en cada un de nosaltres.

No podem oblidar el missatge religiós que conté el gospel en totes i cadascuna de les seves lletres. I per això mateix no ens poden estranyar les túniques d’alguns dels membres de dita banda. Des del seient, l’espectador rebia amb certa estranyesa la imatge d’aquesta; posteriorment també costaria de pair la barreja d’estils que d’un tema a l’altre interpretaven, però finalment Joshua i els seus varen aconseguir, a través de ritmes entre balcànics, jueus i gospel-soul que tots els que estàvem a l’altre banda de l’escenari ens sentíssim “sagrats” en certa manera, i empatitzéssim amb la festivitat a la que ens van convidar.
Dues mostres molt diferents de com el gospel s’ha filtrat i influenciat a músics de diferent procedència tant geogràfica com estilística. Mentre, però, el missatge perdura.