LPC3

Aquest programa 24 de l'OBC tenia com a principal al·licient l'estrena del violinista Julian Rachlin amb la nostra formació i l'estímul sempre suggestiu del concert de Beethoven per a violí i orquestra. Certament, l'instrumentista lituà exhibeix una tècnica encantada d'haver-se conegut, i es va cruspir el bombó amb una facilitat fora mida. Però és innegable que Rachlin va tocar infinitament per sota de les seves possibilitats, que estava poc motivat i que ens va regalar ben pocs instants realment transcendents de música.

Víctor Pablo Pérez va fer l'impossible per dotar el concert d'una certa fluïdesa, però -ja des del primer desplegament harmònic de l'Allegro ma non troppo- va quedar palès que solista i director tenien dues visions absolutament divergents de la peça; dues persones, dos temps. La batuta burgalesa seguia amb correcció la rapidesa moderada que demana Beethoven, però Rachlin retardava sempre el tempo amb l'única excusa i guia del caprici. És cert: ens va regalar una cadenza estratosfèrica, però al geni de la corda -aquell dia- li sobraven els acompanyants i fins i tot el públic. Paral·lelament, les descoordinacions de la corda i del vent tampoc no van ajudar a dotar el concert d'un pes harmònic substancial. Esperem que Rachlin sigui més generós si mai torna a Barcelona.

Víctor Pablo coneix bé la Simfonia número 3 "Collages" de Robert Gerhard, que va gravar amb la Simfònica de Tenerife el 1993. Novament, cal destacar la complexitat i mestratge  d'aquest nostre clàssic català en l'art de compondre. Tot i l'avenç infinit de l'electroacústica des de la seva estrena el 1961 les intervencions de la cinta magnètica entre el magma de la partitura encara sorprenen per la seva vivacitat i el Moderato central commouria fins i tot les pedres. Però sembla que, dissortadament i per fenòmens que aquest narrador de sons desconeix, una música celestial com aquesta no excita els professors de la nostra orquestra. I quan ho hi ha entusiasme, ja t'hi pots posar fulles, que el protocol esdevé l'única norma. No es pot tocar aquesta música amb alguns dels seus aparents defensors rient burletament quan sona el magnetòfon. Ho sento, fer música és quelcom diferent d'omplir una instància. I Gerhard és un full en blanc amb infinites possibilitats. Programar-lo és un goig, i així hauria de ser interpretar-lo.

Mendelssohn va irrompre finalment amb una Italiana d'inicis esperançadors. L'Allegro Vivace resumeix perfectament l'esperit d'un compositor que només és fàcil en aparença. Amb la insistència de la primera part, Víctor Pablo hi posava trempera, però les figuracions de la corda no tenien tot el mordent necessari, i la coordinació entre seccions no va superar l'adormiment en què l'orquestra s'havia immers interpretant -entre mil comes- l'obra de Gerhard. A l'Andante li va faltar més sensació d'inexorabilitat (el caminar i el peregrinatge és pur Bach filtrat pel romanticisme...), i als esclats finals, especialment al saltarello, els hi faltava molta vitamina. L'OBC té qualitat sobrada per afrontar aquesta obra, que ja li hem escoltat en alguna ocasió: però sense motivació, ni l'estudi menys significatiu arriba a transcendir, per molt insigne que sigui el director. Fer música és una altra cosa.  O així ens agradaria pensar-ho...