LPC3

Els genetistes haurien d'apressar-se a prendre mostres del teixit corporal d'aquest fenomen de la natura anomenat Plácido Domingo. A les ungles, potser en un racó amagat de la pell o fins i tot en un marge del bosc capil·lar, s'hi amaga de ben segur el gen que ens pot perllongar la vida i regalar-nos l'elixir de l'eterna joventut. Ja ho podem dir, amb total seguretat: Domingo serà considerat el tenor més important del segle XX. Només una força de la naturalesa pot, a l'edat en què molts tenors ja viuen de renda cantant napolitanes i altres hits, seguir incorporant encara més rols al seu immens currículum. Només un autèntic tità pot omplir de talent dramàtic un escenari ornamentat amb quatre simples faristols i un àbac gegant amb aquesta grandesa. Domingo és capaç de cantar un Boccanegra al matí, dirigir una Walküre a la tarda, i -entre vetllades- seguir formant una escola de cantants que escampa el seu fair play per tots els coliseus del món. Alguns amics, assedegats de mitomania, m'asseguren que han vist el tenor madrileny cantar en diversos indrets del planeta a la mateixa hora. Vint minuts d'ovacions, amb el públic dempeus, certifiquen el somni de la ubiqüitat. Aquest músic és d'un altre planeta, i punt.

Domingo no és ni vol ser un expert en música barroca, això ja és sabut: vàrem notar alguna badada textual als seus recitatius, i l'ornamentació no va ser sempre reeixida. Però el tenor va filar una mort de Bajazet per oblidar-se del planeta terra, amb una mitja veu filada absolutament corprenedora al Tu, spietato... Sù, via, furie e ministre. Domingo va esculpir de meravella l'escena de les noces frustrades, amb una recreació genial, quasi verista, del recitatiu al trio Voglio stragi. No obstant això, les ovacions més esclatants de la nit van ser amb plena justícia pel contratenor Bejun Metha, que va metrallar ornamentació sense pietat en un A dispetto d'un volto ingrato sensacional. Metha posseeix una tècnica encantada d'haver-se conegut, i ballava la música amb una trempera màgica. Parem-nos a filosofar: qui digui que les grans veus són cosa del passat, menteix. El que ha canviat en el món de l'òpera és l'aura que les veus com Domingo portaven a la motxilla, un imaginari que el mercantilisme de la música culta actual no ha pogut igualar. De qualitat musical, en sobra. Potser cal començar a pensar que, així com amb l'economia, estem patint una crisi per excés, i no pas per mancança...

La resta de l'equip vocal ho tenia ben pelut per no caure en l'oblit, entre aquests dos cantants en estat de gràcia, i la tasca es va aconseguir en escreix. Max Emanuel Cenčić va ser molt llest: el contratenor croat no va intentar igualar la pirotècnia del seu homòleg vocal, i va tintar Andronico amb molta melangia i tristesa (cal tenir cura, no obstant això, d'un centre de veu un pèl mat, amb massa aire). Sarah Fox va complir a la perfecció una Asteria a la que només podem esmenar algun agut tibat, especialment a la vocal e. És una pena que Anne Sofie von Otter, una cantant com una catedral, hagi debutat tan tard al Liceu i amb un rol indiscutiblement menor: queixes a banda, tot i el desgast lògic del seu instrument, la mezzo sueca encara té un fraseig fantàstic i segueix essent una actriu fenomenal. Felicitem la direcció artística per pescar el baix Vito Priante al breu paper de Leone: comptar amb veus tan sòlides en rols aparentment menors no costa gaire, i dóna uns resultats rodons (els gestors del país interessats en el repertori barroc farien bé de contractar el napolità en un futur immediat). Pel que fa a la direcció musical, Willyam Lacey va comandar amb seguretat una Orquestra Simfònica del Liceu contagiada de l'entusiasme vocal de la vetllada. Hi van destacar especialment el flautista Oriol Mula, l'oboè de César Altur i Michael Leopold a la tiorba i guitarra barroca:  només podem fer notar alguna badada dels violins en l'afinació -especialment al segon acte- i un pèl de rigidesa en el fraseig a l'obertura. Minúcies de perepunyetes.

Només resta una reflexió final. Tot i el triomf esclatant d'aquest Tamerlano, insistim de nou en l'escassa idoneïtat de programar repertori barroc en un teatre de mides veristes. És curiós que per algunes coses ens haguem tornat tan puristes mentre negligim obvietats tan paleses com ara la dificultat de sentir un clavicèmbal des d'un cinquè pis... Hom ha ser just amb l'oient, i que Barcelona esmeni ben aviat la vergonya de no gaudir d'un espai com déu mana per l'òpera barroca i clàssica de format reduït. Paral·lelament, tot i el tremp dramàtic de la versió de concert, cal insistir de nou en el crim que comporta arrancar-li a l'òpera la seva essència teatral. Entenem que un cast com aquest és difícil de reunir durant els dos mesos d'assaig que exigeix el teatre cantat. Nogensmenys, si els revolucionaris pioners que van crear el gènere (aquells renaixentistes tan simpàtics que descobriren que el teatre grec, ai las, era cantat) ens veiessin entonant aquestes penes del rei mongol amb esmòquing, es pensarien que ens hem begut l'enteniment. I, amb tota probabilitat, l'antigor ens donaria de nou una gran lliçó.

Fotografia d'Antoni Bofill