LPC3
LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
El cim de la truita
Bernat Dedéu 14-10-2011
Quartet Quixote; Katia Buinatishvili, piano
Església de Santa Maria, 20 d'agost de 2011
XIX Schubertíada a Vilabertran
Els joves integrants del Quartet Quixote van demostrar tremp i una notable prestància al seu debut a la Schubertíada, acompanyats per una de les artistes més notòries d'aquesta edició: la pianista georgiana Katia Buinatishvili. El Quixote és un quartet ben empastat, generós en el seu so, del qual aquest narrador de sons no pot deixar de destacar l'excel·lent violoncel·lista Amat Santacana. La formació, no obstant, encara presenta algun punt fluix: una viola, Mariona Sanz, més que competent però sovint massa tímida i poruga i un primer violí excessivament omnipresent que habitualment intimida els altres músics.
Celebrem que els Quixote apostin per recuperar l'obra del nostre bon Juan Crisóstomo Arriaga i el seu primer Quartet. El músics van filar amb energia l'uníson inicial de l'Allegro i van traduir perfectament l'espessor de l'Adagio (com s'enfila el violí, amb un plor corprenedor, als primers compassos: quin paio més llest, l'Arriaga!). Interpretació ben esculpida, insistim, lleugerament llastrada per la presència excessiva i sovint amanerada del primer violí. Ja que hi som posats, amb el solista, desconeixem qui ensenya als músics a interpretar el repertori posant aquestes caretes de com de rebé m'ho estic passant o de mirin que sensible que sóc i com m'implico en el que faig. L'emoció, fills meus, la posa el públic i no pas l'intèrpret: no apostem per solistes hieràtics que no mostrin ni la més mínima empatia, però una altra cosa és estar tot un concert tenint espasmes de gaudi, recoi!
La segona part estava centrada en un dels cims del repertori cambrístic: el sextet La truita de Schubert, on els membres de la formació van haver de guanyar-se el pa de valent i no sempre en varen sortir airosos, tot i l'ajuda important de la pianista i el contrabaix competent d'Abigail Herrero. L'Allegro Vivace es va servir amb lleugeresa i profunditat. Preciós inici de l'Andante, impulsat pel so cristal·lí de Buinatishvili. Els problemes van començar als primers compassos del dificilíssim Scherzo, amb entrades falses de violoncel i contrabaix. El quartet les va passar ben magres a les variacions de l'Andantino-Allegretto -tècnicament impossibles- on el primer violí va mostrar nombroses inexactituds en l'afinació i errors no forçats (aquí, curiosament, les caretes de goig i de complaença van desaparèixer). L'Allegro giusto final va recobrar l'alè, i va mostrar més bona sintonia entre els intèrprets, molt ben acollits pel públic. Cal revisitar sovint obres com aquest famós quintet per veure com, realment, segueixen essent cims refotudament difícils. Fer el cim, amb Schubert, sempre és complicat.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
L'enquesta
Carregant...
Webs amigues
Què és LPC3?
"LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic exigent amb les produccions artístiques de qualitat"
Subscriu-te al nostre RSS!
També pots donar-te d'alta al nostre
Newsletter
