LPC3

Feia un any que el Circ Familiar de Jairo Perera descansava de la gira que els portà durant un any per escenaris espanyols amb el seu disc Visto lo Visto (2007). En aquesta data esperada per molts des de feia també molt, presentaven el nou disc Idas y Vueltas en un Razzmatazz ple de gom a gom i amb la gent amb mono de Muchachito acumulat.

Els Bombo Infierno imparables com sempre amb en Tito Carlos als teclats i diferents marcianades, el Trimelonero Manel Cabello a les percussions i bateria, i en Lere, únic supervivent de la formació original, al contrabaix remataven com sempre el paper omnipresent i central d'en Muchachito al bombo, guitarres i veu. El seu espectacle, caldejat per l'ambient del fervorós públic barceloní, va mostrar-se una vegada més flexible i espontani, per més que minuciosament preparats estiguessin els temes del nou disc, estigué rivetat per la sempre luxosa secció de vents anomenada "La Gigoletto": amb el meu sempre preferit David Carrasco "el Niño" al saxo tenor; el director d'orquestra José "Ciclón" García a la trompeta, Martín "Luxurius" García al saxo alt;  Alberto Pérez Jordana "El Jaguar del Paral.lel" a la trompeta i Óscar Bass al trombó.

En total, una banda de nou músics construint melodies frenètiques, les unes darrere les altres, i acompanyades pel sempre indispensable Santos de Veracruz a les teles acolorides, rumberes i improvisades durant els directes, al que s'unien les participacions tardanes de Tomasito i Er Migue i Er Canijo de Jeré dels Delinqüentes, tots membres del grup G-5 (que ha col·laborat al disc) per si eren pocs... I la presentació del disc es va viure amb il·lusió, amb realisme i sobretot amb molts agraïments pel públic, per rebre el nou disc amb l'eufòria com ho estava fent, en un treball que ens parla de la hipocresia, o de la misèria que viuen els músics a la ciutat de Barcelona per culpa dels polítics i de les seves lleis, de les falses promeses i de les frustracions que ofereix aquesta ciutat. Sempre amb una mirada crítica però refusant el rol moralista que alguns han pretès, Muchachito Bombo Inferno és un projecte que des de l'alegria, i sobretot l'alegria d'estar entre família, sap servir carismàticament el prisma sarcàstic que és universalitzable en totes les llengües.

La creativitat, la nota dominant dels Bombo Infierno, és la força motora que fa que el projecte no decaigui mai, no donant cabuda als prejudicis socials, manifestant i explotant les emocions més apassionades, és inconformista i està oberta a experiències noves i al risc que suposa introduir nous elements escènics. La creativitat portada a l'extrem és capaç de liderar qualsevol moviment i moguda. Aquest és l'esperit dels Bombo Infierno, les ganes de viure i de provar, de parlar d'allò quotidià com allò real i verdader... La creativitat de Bombo Inferno és el resultat de la creativitat d'un Muchachito que és el principal impulsor del Circ que ens va inundar d'"Ojalás no te hubiera conocido nuncas", duent allò popular a allò comercial més que mai. El resultat el trobem a la varietat de públic que hi va haver a Razzmatazz. Nota discordant de la nit és trobar-se el públic en un determinat punt del concert, corejant "Alcohol, alcohol, alcohol... hemos venido a emborracharnos y el resultado nos da igual". És una de les misèries de, sense buscar-ho, acabar sonant a circuits comercials.

Ningú li assegura que torni a treure un bombazo com el que va ser en al seu dia el ja anomenat hit de la banda, però la fórmula de la fusió entre el contrabaix al més pur estil rockabilly i amb slaps funks, les guitarres més rumberes, les veus flamenques i canalles, aromes jamaicanes, rumba per un tub... ara tenen la virtut d'estar al servei d'un treball més ben pensat que l'anterior, tal com confessa el propi Jairo a diferents entrevistes. Els tecnicismes d'escola no existeixen en el seu concepte de música, sinó més aviat, com la seva creativitat apunta, la intuïció és un eix vertebrador entre els músics, que tenen com a colofó i representació de la part més soul i més pop, una secció de cinc vents a la que no li falta virtuosisme i que per mi, és el millor que té la Bombo Infierno. Una secció salvatge i potent a la que el tècnic no li feu prou justícia a Razzmatazz i que aporta la diferència entre aquesta banda de mestissatge i altres de les que podrien no distar gaire.

Un concert 100% frenètic a nivell rítmic, amb un directe contundent com sempre i ple de picades d'ullet a personatges com Peret o el Gato, benefactors del seu estil com els que més, com tots aquells personatges de carrer dels que han heretat les idees per les lletres dels seus temes, amb tota la fragància gòtica barcelonina aflorant a cada compàs, amb l'accent més típicament xarnego de Santa Coloma de "Gramo a Diez" (com els mateixos oriünds Estopa -que també han col·laborat al disc - l'anomenen), amb la frescor i descaro d'un jove, no tant jove, amb ànima de nen; amb la diversió i les ganes d'agafar un escenari com la que pot tenir una banda després d'un any sense deixar-se veure... Tot això amb un final sec i buit, en què després de gairebé dues hores de concert, Razzmatazz posà música i corregué les cortines negres, sense deixar que per tercera vegada, Muchachito i el seu Circ sortissin a acomiadar-se. La prole, amb cara de babaus, esperaven vanament, i sense massa insistència, que el Bombo tornés a sonar almenys una sola vegada més. Però les contingències de les sales comercials de la nostre ciutat-marca no entenen d'improvisació, creativitat, art, o almenys, de respecte cap al músic, l'artista.