LPC3

Els Wailers són molt més que les icòniques figures dels desapareguts Bob Marley i Peter Tosh. Són una institució, una marca, un eslògan. Molt més que els Beatles jamaicans. Representen infinitat d'al·legories sobre la resistència a la (neo)colonització i carreguen a l'esquena reivindicacions socials, racials i polítiques d'una societat que viu al marge dels privilegis. Segurament el principal mèrit que se'ls reconeix és l'atemporalitat i universalitat de les seves protestes, que manté la formació en gires constants inclús gairebé trenta-un anys després de la mort del seu líder.

Dels ghettos més paupèrrims de Kingston, la formació original la iniciaren Marley i Bunny Livingston (Bunny Wailer) a la dècada dels seixanta, influenciats per l'R&B nord-americà i altres estils caribenys. Al cap de poc s'incorporà Peter Tosh, i seguint la tendència natural dels ritmes illencs, passaren de l'ska al rocksteady. Amb Coxsone Dodd (Studio One), foren una més de les bandes que lluitaren per sobreviure de l'incipient indústria discogràfica jamaicana. Però com tants altres, eren contínuament estafats per les companyies estrangeres.

El punt d'inflexió per la banda arribà l'any 1969, amb la incorporació definitiva dels germans Barret (Aston "Family Man" al baix i el ja desaparegut Carlton a la bateria), quan començaren a treballar amb el productor Lee Perry (Upsetter Records). Provinents dels Hippy Boys o els Upsetters, els Barret representen l'ingredient clau en l'evolució de la música jamaicana cap al reggae i la cohesió d'un so que seria l'estendard de tots els seus descendents sonors.

Degut al buit legal en el mercat i la falta de testament a la mort de Marley, es desencadenà una autèntica guerra entre les famílies Wailer-Tosh-Livingston-Barret, Trojan Records, Island Records (que compraria la discogràfica de la banda, Tuff Gong, al govern jamaicà)... per tal de repartir-se la milionària fortuna del músic. Els grans perdedors: els pròxims al nucli dur de la banda que, com Aston Barret, hagueren de recórrer als tribunals. Finalment, acabarien perdent els legítims drets d'autor que els pertocaven. Per això és just veure una vegada rere l'altra els Wailers de l'Aston Barret? Doncs només cal dir que és l'únic membre original viu que continua lluitant per defensar la seva música, un assalt rere l'altre. Els Marley, els Tosh o el mateix Bunny (que abandonà la banda als setanta per centrar-se en la seva carrera en solitari) fa molts anys que no necessiten entonar I Shot the Sheriff, Get Up, Stand Up o One Love. Almenys, no necessiten fer-ho dins els Wailers.

Celebrant, un any més, l'aniversari del naixement d'en Bob (Bob Marley Day), l'actual Wailers Band fornia la Bikini d'aromes connaturals, ritmes pausats, clàssics típics i tòpics més que comercialitzats. Motiu de desànim? Ni molt menys. Mentre l'esperit dels Barret segueixi planant sobre l'ombra dels Wailers (i la segona generació puja trepitjant fort), no hi ha motius per creure que el reggae dels Wailers ha mort. Ja vaig defensar en una altra crítica, que el fet de que formacions importants mantinguin famílies senceres de músics a zones del planeta on les coses, si cap, estan molt més crues que aquí, és completament lícit. I si a sobre arrasen amb un nivell impecable, més que lícit es fa ineludible.

Aquest és el cas d'aquesta fornada de músics, la majoria dels quals establerts als Estats Units. Bateria brutalment empastat amb les gruixudes cordes de l'Aston, i el petit Barret Junior al Hammond (sense deixar de demostrar el seu domini com a baixista) mantenint la línia de la base rítmica al més pur estil Livingston. Això és tot el que cal perquè la cosa rutlli. I ho fa, per sorpresa de més d'un.

Amb un repertori menys mercantil del que els prejudicis ens advertien, Who the Cap Fit, Them Belly Full, Running Away o un acústic Time Will Tell aixecaven uns pèls que ràpidament s'asserenaven amb la pompa dels sons infernals dels teclats de Keith Streling. "Una de freda i una de calenta" que se sol dir. Cita aplicable també a la valoració dels cantants, dels que se salvava l'actitud d'entrega de Koolant Brown en detriment del seu company, que es redimeix gràcies a una veu molt més especial que l'altre. Finalment, Audley Chisholm a la guitarra afegia un toc auster i senzill, col·laborant amb els cors que les dues coristes anaren teixint sense massa opulència vocal.