LPC3

Quan una kora ressona en una sala tan ben sonoritzada com la de l'Auditori, la màgia unifica les ànimes presents per a transformar-les en una de sola, guiant-la a través de la història de tot un poble -el mandinga- i de tota una tradició -la griot-, en un acte gairebé sagrat de transmissió cultural i de vivències humanes de tota una generació d'africans i de la seva visió de la realitat. Però si en comptes de ser una kora, en són dues, aquest misticisme desenfrenat pot dur a l'audiència a un estat sensorial que la traslladi directament a l'escenari d'origen: als carrers polsosos de Guinea, als porxos de la província de Gabu, a les aromes d'un te africà, o les converses disteses a l'ombra d'un baobab...

Nino Galissa representa la veu de l'èxode, la veu de coses que succeeixen a Àfrica i que ens arriben, malauradament, de la pitjor manera possible. La seva veu és la d'un relat humà, senzill, sincer i transparent, des de la multiculturalitat del seu poliglotisme, des de la diversitat de les seves diferents facetes identitàries, des de  l'optimisme però amb un toc d'alerta, de denúncia, des d'un punt de vista educatiu que tota tradició griot ha de tenir de manera indefugible. Davant d'una actuació com la seva, només ens cal obrir els sentits, deixar fluir la imaginació i deixar-nos endur per la veu de l'experiència, com en un relat, com en un film, deixant-nos dur per com només un vertader transmissor de la cultura sap fer.

Amb una formació culturalment variada, percussió absolutament imprescindible en el seu discurs, unes veus africanes reforçant-lo i fent-lo encara més transcendit o amb una base "a la europea", Nino Galissa aconsegueix que la seva crònica de la realitat sigui molt més palpable per a l'oient català que no pot defugir sentir-se part d'aquesta actualitat, part d'aquesta societat d'acollida, part d'aquesta història. I és que si normalment les notícies que ens venen per la televisió se'ns presenten llunyanes, faltes de familiaritat i absolutament alienes, Galissa aconsegueix que el seu missatge ens sigui proper, propi i que ens contagiï aquesta dosis de responsabilitat que emana de la seva música. Responsabilitat que, no hem d'oblidar, ve donada per aquesta tradició de la que ell n'és descendent directe i que sortosament, tenim l'oportunitat de ser-ne testimonis, i que ens brinda un reclam de solvència personal respecte a la problemàtica tractada. La narració de la història d'un poble, ve sempre determinada per les connexions amb els altres pobles, doncs aquí tenim traçada la narració de la història del nostre poble amb un dels pobles africans més representatius de les nostres terres. El passat, el present i el futur queden absolutament sintetitzats en aquesta lliçó magistral del que significa la globalització.

Si el Festival de Músiques del Món volia apropar Àfrica a Catalunya, ho ha aconseguit amb aquest apropament de Catalunya a Àfrica. Perquè en realitat, la distància entre dos pobles només està determinada per la llunyania cultural d'ambdós, i hibridar dues cultures fent-les la realitat de gran part de la nostra població actual és donar mostra d'aquesta plasticitat humana.