LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Marta Vélez 22-11-2007
José González + Mike Wexler
Razzmatazz, 22 de novembre de 2007

Posiblemente no fue hasta su actuación en el festival Primavera Sound 2006 dónde José González dejó de ser un desconocido cantautor sueco de extraño nombre para un nórdico, denotando el origen de su padre, argentino; para ser el chico tranquilo, de voz privilegiada del que todos hablan. No es para menos, con sólo dos discos de cuidadas preciosistas canciones, ha logrado hacerse un hueco dentro del complicado panorama actual. Y esto, teniendo en cuenta que sus armas son “sólo” su voz y su guitarra no es poca cosa.
Llegaba triunfante tras su cambio de sala y posterior lleno en Madrid, para repetir en Barcelona: Un Razzmatazz 2 esperaba con el cartel de “sold out” la llegada del sueco.
Calentó motores Mike Wexter, o al menos lo intento, aunque sin demasiada fortuna. Más de la mitad del público parecía no estar demasiado atento a su también minimalista propuesta y un murmullo acompañó de fondo la actuación del norteamericano.
Más cercana al folk que González, pero también sólo con su guitarra y su peculiar voz, cuajó media hora de un quizá insípido concierto que no terminó de convencer.
Fue salir José González y el público que ya abarrotaba la sala enmudeció. Con una escenografía casi inexistente, bastaban un hombre y su guitarra acústica para conseguir la atención que una voz así merece.
Empezó el recital con el primer corte de su gran segundo disco, “In Our Nature”, la cálida “How low”, y enseguida nos regaló su versión de The Knife “Hearbeats” ,tema famoso por ser usado por Sony para su anuncio de Bravia. Tras una pieza instrumental sonó la canción homónima de su segundo disco y ya para entonces sus melodías tenían al público totalmente enganchado. Es el encanto de la sencillez, el poder de las palabras y de una voz que conquista sin proponérselo.
Con un repaso por sus dos discos llegó el turno de “Lovestain”, una de las mejores canciones de su disco debut , “Veneer” (2006) ,y “Down the line”.
Tras unas breves palabras en castellano, denotando su procedencia paterna, siguió con la versión de el tema de Kylie Minogue, una irreconocible “Hand on your heart” para terminar con otra cover, al sensible y magnífica “Teardrop” de massive Attack, mejorando, si cabe, la estupenda original.
Ante la ovación del público que sabía que faltaba por regalarnos algunos temas imprescindibles, José González volvió a retomar su silla y su guitarra. Su primer single, “Crosses” hizo que el público se atreviera a perturbar la paz de la escucha para cantar tímidamente. Su personalísima versión de “Love will tear us appart” de Joy Division, puso el punto y final.
Apenas una hora de concierto, las cortas canciones del sueco no dan lugar a más. Tampoco importa, ya estábamos todos sumergidos en su atmósfera de modo irremediable. Cuando los dedos de José acarician la guitarra es de un modo especial, como decía mi amiga en mitad del concierto, “increíble hasta en el momento de afinarla”.
José Gonzalez nos hizo partícipes del encanto de la sencillez bien entendida, del poder de las letras y, sobre todo, del encanto de una voz capaz de llenar el espacio, capaz de envolver.
La próxima pido un auditorio para él. Sin duda, pondrá los pelos de punta.
-----------------------------------------------------------------------------
Possiblement, no va ser fins a la seva actuació en el festival Primavera Sound 2006 on José González va deixar de ser un desconegut cantautor suec d'estrany nom per a un nòrdic -denotant l'origen del seu pare, argentí-, per a ser el noi tranquil, de veu privilegiada del que tots parlen. No és per prendre-ho a la lleugera, amb només dos discos de cuidades i preciosistes cançons, ha aconseguit fer-se un lloc dintre del complicat panorama actual. I això, tenint en compte que les seves armes són “només” la seva veu i la seva guitarra, no és poca cosa.
El suec arribava triomfant després del seu canvi de sala i posterior ple a Madrid, per a repetir a Barcelona: Un Razzmatazz 2 esperava amb el cartell de “sold out” l'arribada del suec.
Va escalfar motors Mike Wexter, o almenys ho va intentar, encara que sense massa fortuna. Més de la meitat del públic semblava no estar massa atent a la seva, també, minimalista proposta i una remor de fons va acompanyar de fons l'actuació del nord-americà.
Más proper al folk que González, però també només amb la seva guitarra i la seva peculiar veu, va quallar mitja hora d’insípid concert que no va acabar de convèncer.
Va ser sortir José González i el públic que ja abarrotava la sala va emmudir. Amb una escenografia gairebé inexistent, bastaven un home i la seva guitarra acústica per a aconseguir l'atenció que una veu així mereix.
Va començar el recital amb el primer tall del seu gran segon disc, “In Our Nature”, la càlida “How low”, i de seguida ens va regalar la seva versió de The Knife, “Hearbeats”, tema famós per ser usat per Sony al seu anunci de Bravia. Després d'una peça instrumental, va sonar la cançó homònima del seu segon disc i ja en aquells moments, les seves melodies tenien al públic totalment enganxat. És l'encant de la senzillesa, el poder de les paraules i d'una veu que conquista sense proposar-s’ho.
Amb un repàs pels seus dos discos va arribar el torn de “Lovestain”, una de les millors cançons del seu disc debut , “Veneer” (2006), i de “Down the line”.
Després d'unes breus paraules en castellà, denotant la seva procedència paterna, va seguir amb la versió del tema de Kylie Minogue, una irreconeixible “Hand on your heart” per a acabar amb una altra cover, la sensible i magnífica “Teardrop” de Massive Attack, que millorava, si cabia, l'estupenda original.
Davant l'ovació del públic que sabia que faltava per regalar-nos alguns temes imprescindibles, José González va tornar a prendre la seva cadira i la seva guitarra. El seu primer single, “Crosses” va fer que el públic s'atrevís a pertorbar la pau de l'escolta per a cantar tímidament. La seva personalísima versió de “Love will tear us apart” de Joy Division, va posar el punt i final.
Tot just una hora de concert, les curtes cançons del suec no donen lloc a més. Tampoc importa, ja estàvem tots submergits en la seva atmosfera de manera irremeiable. Quan els dits de José acaricien la guitarra és d'una manera especial. Com deia la meva amiga a la meitat del concert: “és increïble fins i tot en el moment d'afinar-la”.
José González ens va fer partícips de l'encant de la senzillesa ben entesa, del poder de les lletres i, sobretot, de l'encant d'una veu capaç d'omplir l'espai, capaç de ser envoltant.
Per a la propera, demano un Auditori per a ell. Sens dubte, posarà els pèls de punta.
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
Carregant...