LPC3

Qualsevol que hagi passat gana, quan té un plat a taula el devora com si no hagués de menjar mai més. A mi em passa el mateix amb la música, i és que els que no som de ciutat no ens ho acabem de creure mai això de tenir musica en viu sempre. Sentim certa desconfiança, com si algun dia s'hagués d'acabar la festa i haguessin de tancar totes les sales de la ciutat. Per això haig de confessar que pateixo de bulímia musical, i que si veig qualsevol cartell que mínimament em fa el pes, intento degustar-lo ni que sigui per provar. És el cas del concert que avui em toca explicar-vos.

Quan els Brand New Heavies van pujar a la fama, encara escoltàvem música en format cassete en walkman; a la tele hi vèiem Karate Kid, Indiana Jones, Star Wars o els Gremlins i lluíem bambes florescents d'imitació i jaquetes amb ombreres que les nostres mares ens compraven al mercat. Tots tenim fotografies d'aquella època, encara que estiguin guardades on ningú ens les pugui trobar. I foren precisament els nostàlgics d'aquesta "època daurada" els que engrossiren el públic de l'Apolo.

L'octet britànic que inventà el que els crítics batejaren com a acid jazz es presentaven amb la vocalista original, N'Dea Davenport, a una sala amb una mica més de la meitat del seu aforament. Obriren amb un medley instrumental on ja s'apuntava que l'hortera seria la nota predominant, només calia veure la pompa amb la que es movia la corista, el look tipus M. A. (Bad Attitude Baracus) amb ploma del baixista Andrew 'Love' Levy i el posat tipus Jim Morrison del guitarrista Simon Bartholomew. Obririen la traca de temes que repassarien la seva història amb Back to Love (a duo N'Dea i Kincaid), Never stop i Dream on dreamer i amb problemes de so que s'anirien succeint durant tot el concert. El baix de Levy es feia excessiu però en canvi la simpatia i l'agilitat de la pua de Simon amenitzaven la presencia escènica de la banda. Clar que poc feia falta un paper així tenint a N'Dea, diva per naturalesa, cantant de virtuts innegables i front-girl fogosa. S'ha de destacar de manera molt rellevant, però, la veu del bateria Jan Kincaid, que va prestar un servei impecable com a vocalista principal sense deixar de dur el ritme amb les baquetes.

Trompeta i trombó romangueren sobre la tarima ballant fins al final, a l'altra banda d'un teclista mediocre a qui li agraden els sons que més em treuen de polleguera. Midnight at the oasis, Sometimes, Gimme on of those, World keeps on spinning... van esmicolant el repertori amb una intensitat escènica només apte pels més ben calçats (ja havien recomanat anar amb calçat còmode al concert!). N'Dea, al capdavant, passa de cantant a monitora d'aeròbic successivament, i deixa que la corista es llueixi un parell de vegades demostrant tenir un doll de veu que no té res a envejar a la cantant, que llueix una faldilla de tul i un body platejat marcant mugrons que no li podien ser menys afavoridors.

Continuen amb el disco de Let's do it again i Spend some time, i el road manager, que tota l'estona pul·lula per l'escenari, no dóna l'abast ajudant amb el so -que pertorba tot el bolo, ara al teclat, ara al baix, ara al micro...- i perseguint a N'Dea amb el repertori com si fos un titella diligent.

Marxen de l'escenari i els dubtes queden flotant a l'aire: Han tornat per interpretar els seus clàssics al peu de la lletra? No hi ha cap aportació que faci evolucionar la banda de com sonaven fa vint anys enrere. The Brand New Heavies és un musical d'allò que foren al seu dia. Amb la mateixa força, entusiasme i dinamisme que llavors, i conservant-se millor que Walt Disney, però sent un fantasma d'ells mateixos en el fons. Ben al contrari de sonar frescos, sembla que han anat deixant pel camí tot allò que fa que la música traspassi la pell, que estigui viva...