LPC3

Fernando Ortiz, en la seva obra Africanía de la Música Folklòrica de Cuba ens parla del tabac com un producte del mestissatge que negres i blancs heretaren dels indis que quan aquests van arribar, habitaven l'illa. Negres i blancs però, nous pobladors de Cuba, foren els artífexs de la creació musical que és el resultat d'aquell mestissatge.

El fum del tabac o la dolçor del sucre, el sabor del rom i l'accent crioll amb fogositat tropical, són elements indissociables de la música folklòrica cubana que ens evoca a segles d'història on dues cultures que es mesclen, es deconstrueixen i s'enriqueixen mútuament, creen una societat complexa i fascinant. Almenys a mi em fascina a nivell social, cultural, artístic... segurament per la meva passió per les cultures africanes, tant com en les societats afro descendents d'arreu del món. Si a això hi afegim que Cuba és un episodi molt important de la història d'aquest país on hem nascut, no és d'estranyar que molts de nosaltres, sobretot catalans, sentim en la música cubana un element de familiaritat transcendent. Això segurament és el que fa que esdeveniments com el que em disposo a relatar omplin sales com l'Auditori.

Buena Vista Social Club es feren famosos a finals de la dècada dels 90, quan el músic Ry Cooder, en un viatge a Cuba que pretenia trobar les arrels africanes menys pervertides per la història, trobà quelcom diferent que li feu valer la pena el reunir músics que ja eren ancians per tal de rescatar-los de l'oblit i donar-los a conèixer a la resta del món. La reunió dels que havien assistit durant els anys 40 i 50 al club social de l'Havana dedicat al ball i altres activitats culturals, s'havia deixat de produir degut al tancament d'aquests centres socials un cop es va iniciar la revolució cubana, ja que eren considerats d'un estil de vida hedonista (i qui ha dit que l'hedonisme no és positiu?). Amb això, els músics que es dedicaven a l'estil folklòric es van veure obligats a deixar-ho de fer. El despertar d'aquests per part de l'impuls que suposà Ry Cooder trenta anys més tard els va valdre un Grammy; i la gravació per part del cineasta alemany Wim Wenders d'un documental sobre ells, valgué la nominació a un Òscar. En aquell temps, Buena Vista Social Club gaudia de la presència dels llegendaris Ibrahim Ferrer, Rubèn González, Compay Segundo, Eliades Ochoa, Arsenio Rodríguez, Omara Portuondo... A dia d'avui, alguns d'ells són morts, i altres fan col·laboracions puntuals, com és el cas de la cantant Omara Portuondo, que sol tocar en solitari.

Per això, quan ens assèiem a les butaques de l'Auditori, sabíem que allò que ens trobaríem seria el resultat d'aquell mestissatge del que he parlat al principi més que no pas de l'actuació de grans estrelles d'aquell moment, tot i que encara vam poder gaudir de l'actuació d'Amadito Valdès, Guajiro Mirabal, Manuel Galbán i de Barbarito Torres.

El repertori es presentava fidel al seu llegat històric, les seves picades d'ullet i homenatges constants als grans de la cançó folklòrica no van deixar d'emocionar-nos en tota la sessió, i el virtuosisme dels músics no desmereixia en cap moment el fet de dur el nom de l'Orquestra, que ja fa més d'una dècada lideraven aquells personatges que han canviat la història de la música cubana i la seva visió des dels països occidentals.

Barbarito Torres, al llaüt, fou segurament el més aclamat de la nit. Tocant d'esquena a l'instrument, vacil·lava al públic mentre feia justícia als comentaris sobre que sigui el millor llaütista de Cuba i de la "música guajira". No feia ombra, per això, al pianista Rolando Luna "El Chocolatito", a qui li brillava el talent amb una tècnica depurada que mostrava en els solos improvisats que regalava a una sala dreta i ballaruga al so dels compassos accelerats dels percussionistes: Alberto Hernández "La Noche" als bongos; Filiberto Sánchez a les timbales i Àngel Terry a les congues, que es complementaven de manera erudita amb Amadito Valdès, "les baquetes d'or dels Buena Vista", segons el llibre publicat pel periodista Orlando Matos-el timbaler més vist després de Tito Puentes-, que amb la seva poètica percudida converteix cada acció en una lliçó magistral, com un dels majors talents del panorama musical cubà que és.

Guajiro Mirabal -el personatge més mític de la secció-, Luis Alemany i el Guajirito a les trompetes, així com la resta de la banda, estan liderats pel trombonista, vocalista i director musical, Jesús "Aguaje" Ramós. La secció va aportar alguns solos discrets i alguns moments còmics protagonitzats per Mirabal, però quan tocaven tots junts, la sala vibrava, i és que els aguts que els tres metalls proporcionen, aporten trets jazzístics que en els antecedents del son i la rumba executaven els bongos. És a dir, que les trompetes actuen d'elements percudius i aporten una energia extra imprescindible sota el prisma més folklòric. El contrabaix, presentat amb segones com el més petit de la banda, és Pedró Pablo, que substitueix a Orlando "Cachaíto" López, que és a part d'una "mole" d'home, un dels actuals punts forts de la banda. Ho demostrà en un duet que protagonitzà juntament amb el pianista en un moment de la nit, i que ambdós resolgueren amb excel·lència. L'últim Gran de la nit és Manuel Galbán, un guitarrista que fou director de La Vieja Troba Santiaguera a finals dels 90 i un dels músics més tenaços i amb més rellevància de la música cubana d'avui en dia.

No tant a destacar són els cantants de la banda, Carlos Calunga i Idania Valdès, que acompliren de manera correcta la seva comesa, però sempre és difícil, i ho hem de remarcar, intentar substituir als Grans. De tota manera haig de dir que la veu de Calunga és absolutament fidel a l'estil dels Buena Vista, amb una veu nasal i aguda, resolutiva i salsera i un carisma bastant sorprenent en algú que no té renom a nivell internacional. Yambú, Columbia i Guaguancó, són les tres parts de la rumba cubana que es caracteritzen per estar fortament marcades per la percussió i el ball sensual que la dona practica en fer la cort a la seva parella. D'això en donava bona constància la vocalista, percussionista i ballarina Idania, que duia embotit un vestit de festa amb uns talons de pam, i tot i així es movia com peix a l'aigua.

Tots tres estils es trobaven presents en el programa de la nit, juntament amb el Son, el mambo, el cha-cha-cha i la pachanga. Es repassaren grans hits com Chan, chan; El cuarto de Tula, De camino a la vereda, Dos gardenias, Bésame mucho, Mandinga, Candela, Cienfuegos tiene su guaguancó, El carretero; Rico vacilón... I a cada tema l'afrocubanisme es vivia fervorosament, fins que l'aclamant auditori es quedà de peu ballant els últims temes, alguns en parella, tal com ho requeriria l'estil, d'altres sols, però tots impregnats amb aires de festivitat que sempre venen tenyits de nostàlgia i de certa melancolia. Així és com els Buena Vista ens van emocionar, ens van divertir i ens van captivar una nit de primavera a Barcelona. Espero poder-los tornar a veure aquest agost, juntament amb Omara Portuondo, al Festival Internacional de Música de Cadaqués.