LPC3

El jazz i el soul generen múltiples expressions musicals susceptibles de ser identificades sota el rètol de qualsevol d'ambdós progenitors, ja sigui per similituds molt marcades amb algun d'ambdós estils o per la hibridació molt clara del producte. José James aconsegueix fer emergir de les dues fonts principals un estil que no és fàcilment identificable i que per a molts sonarà a marcià o fins i tot futurista. No en va, en determinats cercles s'ha batejat aquest estil com a future jazz, un gènere que de per si no dóna cabuda a l'astaticitat i molt menys als clixés, tot i que l'emotivitat és la nota dominant i la sensualitat l'eix principal sobre el qual es construeix l'edifici monumental d'aquest monstre de la música.

Si The Dreamer va ser considerat un dels millors discs del 2008, amb clara tintura hip hop, drum & bass i new-soul; el recent sortit del forn Blackmagic, motiu pel qual ens vàrem poder deixar delitar pel romàntic baríton novayorkès, el baixista Neil Charles, el bateria Richard Speaven, la cantant Jordana de Lovely com a corista i el brutal pianista anglès Grant Windsor, significa un gir gairebé indiscutible cap al new-soul, però conservant l'energia del hip-hop i desplaçant-se de l'aportació tan marcadament central que en l'anterior disc hi tenia el jazz.

Els jocs rítmics entre els músics de la palestra desdibuixaven les fronteres a les que estem acostumats, amb una articulació de les improvisacions elegant i fina, gairebé vaporosa, trobant-se al final dels solos, que semblaven deslligar-se de la tònica de la banda i que acabaven ressorgint al clímax dels temes i mostrant-nos sempre nous camins per on traçar la innovació, amb una actitud experimental a cada cançó. Amb repeticions incessants de frasejos vocals, remarcant cadències magnètiques i hipnòtiques properes a les reiteracions típicament electròniques, José James aconseguia amb una actitud mig canalla però elegant i refinada, conduir la nostra atenció pel porós tissatge que minuciosament s'anava ordint a la Sala 2 Oriol Martorell de l'Auditori de Barcelona, sempre amb una sonoritat impecable i una il·luminació suggerent i encertada.

Sense apropar-se en absolut a l'alienació de la comercialitat i dotat d'una veu no tant virtuosa com vellutada i sorprenent pels seus matisos suaus i suggerents, amb un Scat que mostra el virtuosisme i la formació profundament jazzística del músic, José James és una d'aquelles personalitats extravagants però austeres, sense parafernàlies però amb un pes i un control de la situació escènica exquisits, amb aires de gàngster, dosificant els aguts i pinzellant els silencis sobre una base sempre atenta a la mirada d'un gairebé mag de la música, que és capaç de transformar cadències musicals en oracions religioses i odes a l'amor, voluptuoses i condescendents amb la resta d'elements musicals participants.

Finalment el públic va saber premiar als músics amb aplaudiments calorosos i ben merescuts, mostrant un gust i un paladar obert i ric i sempre a punt per rebre perles com la que és aquest tros d'artista. Encara, però, haurem d'esperar-nos uns anys per a que estils com el seu arribin a conquerir i a causar sensació a sectors més amplis de la nostra cultura.