LPC3

Graduat magna cum laude per la Universitat de Los Angeles, l'americà Kalil Wilson, fill del baixista nigerià Babá Ken Okulolo, ha sorprès aquesta temporada per segona vegada als que seien a les butaques del Festival del Mil·lenni. Si el descobríem com a col·laboració estel·lar dels Buena Vista Social Club amb un to llatí més que apreciat, aquest cop obria actuació amb un tema del brasiler Jobim, Desafinado, que ampliava ventall estilístic amb clàssics com l'I concentrate on You de Cole Porter o l'àmpliament verssionat You've Changed; entre cadències d'R&B actual a temes com I Love You. Personatge atemporal i inetiquetable, Kalil és una joia californiana d'aquelles que brillen per la discreció amb que entren a la indústria, però que tenen una càrrega tècnica i una matèria prima que els situa a la primera línia en molt poc temps. La seva veu terrosa i natural té influències que van des de Donny Hathaway al càlid Harry Belafonte, però des d'un treball impecable i indiscutiblement minuciós. Amb aquesta virtut que només unes poques ànimes poden presumir de tenir, la versatilitat d'un tenor camaleònic però amb una personalitat i elegància extremes, està sent estrella invitada de la Barcelona Jazz Orquestra des d'un temps ençà, i amb el seu disc Easy to Love promet, no només arribar a traspassar la pell d'un públic molt heterogeni, sinó a transcendir el seu treball debut i convertir-se en un personatge consolidat pel panorama internacional. Tenim sort de tenir-lo a casa, doncs podrem seguir de prop la seva trajectòria. L'acompanyaven un treset excel·lent, Ignasi Terraza Trio.  

Després de deixar-nos enlluernar pel cantant nord-americà, la sala apagava tots els llums, i seguint les pautes de tots els concerts de la gira del nou disc, s'obria una làmpada i apareixia la figura diminuta i escanyolida del geni de 26 anys que ha guanyat un Grammy a Millor Artista Revelació de 2010, s'asseia relaxadament i s'omplia una copa de vi negre, de la que en faria un glop. Mentrestant, violí, violoncel i viola romanien tènuement il·luminats dibuixant les ones sonores que obririen el concert. La làmpada s'apagà i al cap de pocs segons veiérem els petits peus descalços de la Spalding atansar-se al contrabaix per obrir el repertori amb Little Fly. Amb la idea de la música de cambra d'arrel Shostakovitxiana com a eix vertebrador del seu tercer i darrer disc Chamber Music Society, l'atmosfera d'intimitat i sofisticació estigué assegurada des del primer moment. A Knowledge of Good And Evil les estridències de la veu d'anhel trapezista començà a jugar a fer saltirons amb la mescla de diferents escales, colors i textures, amb síl·labes balbotejades i mantingudes fins a l'extenuació. Les atmosferes asiàtiques i els diferents matisos quedaven integrats en un teixit enterbolit capaç d'embriagar o descol·locar a qualsevol. Confusió a la que s'hi unia la veu de Leala Cyr als cors, perfectament mimètica, com una ombra de la cantant.

Chacarera, una versió de Jobim i element de bossa nova que l'ha acompanyat des del seu primer disc, es caracteritzà per la creació d'ambients surrealistes i contrastos grotescs. I seguint amb l'ordre del disc, com si es tractés d'una audició del treball entès com una obra teatral, Wild is The Wind mesclà tango i angoixa avantguardista. I saltant el guió discogràfic, era el torn del calmat i sense pretension Short And Sweet seguit d'una espècie de broma sonora anomenada As A Sproud, on Spalding s'asseuria al costat de les cordes per esperar el torn de Apple Blossom, una cançó que bé podria ser la banda sonora de qualsevol pel·lícula de Disney, amb lletra etèria i ensucrada, que trencaria amb la dinàmica de tons freds, profunda exploració i innovació musical de la resta de temes.

Amb Inútil Paisagem o Useless Landscape succeí l'extraordinària meravella de poder gaudir de la veu de la Spalding i de la corista Leala Cyr en estat pur, amb l'únic acompanyament del contrabaix de la primera i els sons percutits fets amb les mans i amb un scat que ja és característic de la cantant. Les dues veus es confonien per la seva suavitat, timbre i execució. No beneficiava massa a l'afroamericana d'arrel mexicana, ja que evidenciava la carència en potència però donava suport a l'hora d'emfatitzar certs versos, com fou el cas del posterior What a Friend, gairebé cantat completament a dues veus.

Els solos de contrabaix foren fructífers com és habitual. Vocalment les síl·labes inconnexes anaren ressonant a cada racó del petit cos convulsiu i contret, i com sempre, la música recorria cada part del cos de la Spalding com si es tractés de petites descàrregues elèctriques. Amb un Winter Sun més carregat de colors càlids que els gèlids tons de la resta de temes, quedava patent l'arquitectura del directe, impecable i mostrava com les composicions foren pensades per uns concerts encarregats de transmetre emocions d'un altre univers. Estic segura de que Spalding és una d'aquelles ments superdotades que apareixen un cop cada cent anys i que revolucionen el món intel·lectual, en aquest cas, el de la música. Amb un estil que ha defugit l'anquilosament del jazz, que es nodreix de litúrgia musical i de cosmovisions intergalàctiques incomprensibles per la majoria de mortals, el concert s'atansava al seu final amb Really Very Small, tema on el teclat de Leo Genovese forní de complements que traçà juntament amb la compositora al llarg de tot el concert, sempre ben simpatitzats, integrats i assimilats juntament amb els del bateria Richie Barshay. Sense pretensions, la veu de la diminuta i alhora grandiloqüent Esperanza arpeja magistralment les cordes del contrabaix i les vocals amb l'excel·lència de la que només gaudeixen els genis.

Abandonaria l'escenari tal i com l'havia conquerit, retornant a la butaca, recollint les coses i abandonant l'stage, per sortir al cap de pocs instants i amb els aplaudiments fervorosos del públic, per oferir una exquisidesa dolça i fresca amb Leo Genovese al piano com la que és Fall In (Esperanza, 2008).